viernes, 5 de diciembre de 2008

-La primera carctetristica de la nove...

-La primera característica de la novel·la modernista conincideix amb el personatge principal la Mila, novel·la Solitud.
La segona carcteristica també coincideix amb el modernista però que en l' obra els objectes que prenen un sentit simbòlic són els mobles quan entra a la casa. La següent característica coincideix amb el personatge l´Ànima que es caracteritza per que es bàrbar i despiadat.
La quarta característica s´ajusta a dos personatges la Mila i el pastor.

La quinta en aquet cas si són detallistes les descripcions.
La sisena coincideix més amb l escena de la festa.

La setena característica segueix l' escena del nen malalt. I per últim la vuitena característica i l´última el llenguatge normalitzat el troben al llarg de l'obra, en canvi el pastor s'expressa amb dialecte empordanès.

viernes, 21 de noviembre de 2008

viernes, 14 de noviembre de 2008

solitud

L'altra cara de la moneda de la visió planiana del Montgrí (un teló de fons, un punt de referència o un mirador) és la que en dóna Víctor Català (Caterina Albert i Paradís, filla de l'Escala), a la seva novel·la Solitud. De fet, Víctor Català utilitza el Montgrí i, especialment, l'ermita de Santa Caterina com a font d'inspiració i manipula el paisatge (també ho fa Pla, al servei d’uns altres objectius) per descriure l'evolució psicològica, la formació del caràcter de la Mila.

La novel·la és plena de referències a l'ermita i a la muntanya, aquí en recullo unes quantes cites en què podem retrobar el paisatge del Montgrí (el Llibre de la Festa Major 2005 de Torroella de Montgrí també ofereix un recull de cites que permeten identificar l'ermita de Santa Caterina en la novel·la Solitud amb motiu del centenari de la seva publicació). Abans, però, unes cites de Pla sobre Víctor Català, Solitud i el Montgrí, i una altra d’una entrevista a Caterina Albert, en què ella mateixa es refereix a la seva inspiració en l’ermita de Santa Caterina a l’hora d’escriure Solitud.

El Montgrí de Víctor Català

1-(capitol 4)Contrasta el carácter,la manera de parlar,la roba i l´ofici de l´Ànima amb el pastor.

2-(capitol 5)Busca els trets"animals"del personatge del caçador en aquest capítol.La descripció de l´Ànima pot fer-nos pensar en un marrà?

torroella de montgri

ex-vots:Do fet a Crist, a la Mare de Déu o a un sant en compliment d'un vot o en record d'un benefici rebut, consistent en un objecte que hom penja a la paret o al sostre d'una capella o temple.
eremita:Persona que viu en un erm, ermità

viernes, 24 de octubre de 2008

Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista, i per un temps, editora. Usa com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.

Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976, després d'haver fundat amb ell i amb d'altres joves poetes l'editorial Els llibres del Mall el 1973. Va participar a l'Assemblea de Catalunya i va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el 1980, en una escisió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra.

L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.

El seu primer llibre de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976) inclou el poema Divisa, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme:

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. "
Aquests versos van esdevenir molt coneguts i gairebé bandera del moviment feminista d'esquerres a Catalunya. Coordinà la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu des de la seva creació el 1979 fins al 1985.

El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes ("Triar" entre ells), i amb la qual el tema de l'embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l'amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari Terra de mai, del 1982 (títol alusiu a la seva companya Mai Cobos), que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre La germana, l'estrangera. Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988.

Des del 1994 impulsà el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del Pen Club[1]. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").

És important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini. Canten les seves lletres Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll i Gisela Bellsolà.

Va morir a Barcelona, a causa d'un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona

Obra
Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977
Bruixa de dol (1977-1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979
Terra de mai. València: El cingle, 1982
Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982
La germana, l'estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1985
Contraclaror: Antologia poètica de Clementina Arderiu Barcelona: La Sal, edicions de les dones, 1985
Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988
Llengua abolida (1973-1988). Valencia: 1989
La passió segons Renée Vivien, 1994. (Premi Carlemany 1994)
Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del S.XX Barcelona: La Magrana, 1999
Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2000
Contraban de llum. Antologia poètica Barcelona, Proa, 2001
El meu amor sense casa (CD), Barcelona, Proa, 2003

viernes, 17 de octubre de 2008

solitud

L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel·les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal·liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament
És una novel·la simbòlica que fuig del realisme descriptiu i selecciona elements de la realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat de la seva protagonista sinó tan sols suggerir-la a través de la seva pròpia mirada i des del seu punt de vista. El primer símbol és la muntanya que, a més a més d'exercir de marc, simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascenció i la dificultat de la vida als cims. Altres personatges com el Pastor i l'Ànima també són símbols. El Pastor exerceix la funció de guia de la Mila en aquesta mirada cap al seu interior. El Pastor és un creador, un personatge fet a si mateix, un artista, un guia nietzchià. Les converses amb el Pastor la reconforten i l'ajuden a no sentir-se tan buida ni sola. L'Ànima simbolitza els instints terrenals, la barbaritat dels ésser humans, la seva irracionalitat més amagada, profunda i instintiva.

Un altre dels trets característics d'aquesta novel·la és el llenguatge. L'ús d'una llengua viva i expressiva que utilitza diverses varietats i registres per donar més vivesa al relat i diferenciar l'estil dels personatges. Així, per exemple el Pastor utilitza un parlar singular, típic de les altes muntanyes i molt ric en expressions, rondalles i cultura popular

Traduccions
alemany: Sankt Pons, tr. Eberhard Vogel, Berlin: S. Fischer Verlag, 1909
anglès: Solitude, tr. David H. Rosenthal, Londres: Readers International, cop., 1992.
castellà: Soledad, tr. B. Losada. Madrid: Alianza Editorial/Enciclopèdia Catalana, 1986.
esperanto: Soleco, tr. Josep Ventura i Freixas, Barcelona: Talleres Gráficos Hostench S.A., 1967.
francès: Solitude, tr. Marcel Robin, París: Éditions Denoël.
italià: Solitudine, tr. Alfredo Gianini, Carabba Editore, 1918.
romanès: Singuratate, tr. Irina Calin, Bucarest: Meronia, 1998.
txec: Samota, tr. Jan Schejbal, Praga: Odeon, 1987.
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Solitud»

modernisme

Després de la desfeta militar i política del 1714, la literatura catalana tarda en superar les conseqüències de la derrota i no comença a recuperar un cert vigor fins a principis del segle XVIII en que ja es comença a manifestar una considerable força de la producció literària. Aquesta recuperació no es consolidarà fins a l’obra dels Modernistes.
Vist des d’una òptica europea, des dels orígens de l'Art Nouveau, amb els fonaments que trobem en l’obra de Ruskin fins a la consolidació d’una literatura catalana Modernista, transcorre un període de 40 anys en que es van succeint fets que aniran impulsant el procés i que es manifestaran simultàniament amb l’evolució del pensament polític catalanista.
Els inicis els trobem al voltant de la revista l'Avens, dirigida per Joaquim Casas i Carbó i per Jaume Massó i Torrents, que aviat buscarà - a partir de 1891 - un model gramatical uniforme i normalitzat més adequat, que es reflexa en el canvi del seu nom pel de l'Avenç. Aquesta revista serà crucial per a la consolidació de la narrativa catalana a través del Modernisme.
Posteriorment Raimon Casellas va elaborant uns criteris d’anàlisis de la captació de la realitat a través de l’emoció de l’artista i utilitzant elements naturalistes. Tot aquest procés va evolucionant fins a desembocar en un pessimisme basat en l’obra de Nietzsche. Aquest pessimisme es reflexa en les "Estrofes decadentistes" de Joan Maragall - presentades en les terceres Festes Modernistes a Sitges-. Altres exemples, especialment en termes de critica literària, son Brossa i Rusiñol. La excepció es el teatre, sota la influencia de Ibsen, amb els treballs de Iglesias i en un altre àmbit d'Adrià Gual.
La tècnica narrativa Modernista es va desenvolupant a través de l’obra de Casellas - "Els sots feréstecs" - i altres escriptors com Víctor Català (Caterina Albert) amb "Solitud", culminant en la novel·la de Josep Pous i Pagès "La vida i obra de Jordi Freginals" que marca l’any 1912 el final de la narrativa modernista.
Aquesta tècnica es basa sovint en una estructura de relats curts que posteriorment s’integren dintre d’una obra que els agrupa - aquest es el cas de Els sots feréstecs i de Solitud, així com d’altres obres com "Josafat" de Prudenci Bertrana o "Pinya de rosa" de Joaquim Ruyra.
Entre els temes, cal assenyalar especialment el mon rural que tracten molts dels autors modernistes.
Però, a més, el Modernisme tracta tots els gèneres: la novel·la, el conte, l’assaig, el teatre, la llegenda, la lírica, la èpica, etc. freqüentment fent referència a episodis de la vida i historia nacionals.
La literatura modernista serà el nucli a partir del qual la literatura catalana experimentarà un impuls decisiu que la situarà al nivell de la literatura nacional contemporània de qualsevol altre país europeu.

viernes, 3 de octubre de 2008

La Reneixença

Edu3.cat

poema Àngel Guimerà

Poema Angel Guimerà
Fum de l'infern per l'éter giravolta, gavells de llamps flamegen l'amortallada volta, los crits de ràbia afoguen la parla dels canons; les torres esfondrades s'esvaeixen, sobre la carn febrosa les bombes se parteixen i a dolls corre llisquenta la sang de les legions.Trona en Berwich: -Amunt, aigles de guerra! -Visca la Pàtria! Enrera! -fan estremint la terra tot rebramant ferotges, les catalanes gents; i ses destrals, que negra sang degoten, brunzen i als fronts altívols dels granaders s'encloten, clapant les pedres rònegues amb los cervells bullents.-Mori en Felip, l'afront de Catalunya!- Déu salvi a Barcelona! La llibertat s'allunya: corbs de Castella i França traspassen els baluards! -A n'ells! -Fins los bressols deixen les mares, l'altar dels sacrificis los capellans i frares... Fins sembla que panteixi la terra dels fossars!I estén la nit sa glassa funerària. Baix de sos plecs apila feresta, sanguinària, muntanyes de cadavres la mort arreu, arreu; i sonen les campanes llastimoses, i cruixen les espases dintre les carns febroses i un crit immens s'aixeca d'imprecacions a Déu.Dels bronzes a les roges flamarades se veuen famolenques xiclar esvalotades les aus rapinyadores creuant lo cel de plom, i els ferits catalans, boigs de rabiesa, cercant enemics cossos i en l'última bravesa clava'ls en les entranyes lo ferro fins el pom.Oh nit d'esglaiadora recordança! Sobre ton cor exhala, perduda l'esperança, l'últim sospir la pàtria dels cavallers, dels pros! L'afront, l'amagui eixa foscor tan trista! Si un llamp a tots per sempre nos apagués la vista! Oh! mai tornés a l'albada per llumenar los jous!...I esclata el sol! I s'alça Barcelona perduda en mar de flames! Sa veu per tot ressona; tan sols Déu calla, i es mor la santa llibertat! De sobte apar la terra esmortuïda. Per tot silenci i calma. Senyera maleïda, clavada en los cadavres, bateix la immensitat!Ai Pàtria, és la mortalla de tes glòries! Sos furs, los privilegis que et daren les victòries, en braços de tes víctimes traspassen cels roents! D'avui seràs lo joc d'eixes nissagues; cadenes feixugantes estriparan tes llagues; les flors dels cementiris t'arruixaran d'encens!I el monarca que els vicis engendraren, l'odiós Felip, lo monstre que un jorn foragitaren les infernades timbes dels fréstecs Pirineus, se nodrirà amb la sang de tes ferides, regirarà en ta pensa les ungles enrogides, i fins en tes entranyes esclafarà sos peus.Oh filla de l'honor i del coratge, flecta els genolls i prega. L'alè de l'esclavatge vora l'Etern congria lo càstig dels Nerons. Ja vindrà el temps que al cer de les cadenes fondran les flamarades eixides de tes venes vessant-lo gota a gota per sobre de sos fronts.Llavors t'enjoiaran perdudes gales; la llibertat dels avis te cobrirà amb ses ales, en camps de llors i palmes enfonsaràs lo peu; i el front duràs tan alt, que des la glòria te'l besaran los martres. Serà de nou ta història l'admiració dels pobles, lo sant orgull de Déu.

miércoles, 1 de octubre de 2008

biografia Àngel Guimerà

Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife 1845 - Barcelona 1924) fou dramaturg i poeta.
Els seus pares eren Agustí Guimerà, vingut del Vendrell, i Margarita Jorge. El
1853, quan comptava amb només sis anys, la seva família es va traslladar de nou a Catalunya, concretament a El Vendrell, d'on era originari el seu pare. Després s'instal·laren a Barcelona.
Del
1859 al 1862 estigué estudiant al Col·legi de St. Antoni, on va començar a fer poesia, convertida en passió gràcies als Escolapis Ramon i Vidales, i començà a tenir freqüents reunions amb intel·lectuals com Francesc Matheu, Pere Aldavert i Francesc Ubach.
A Barcelona, ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista. Va unir-se al el grup La
Jove Catalunya i la revista La Gramalla, començant a publicar poemes com El rei i el conseller. El 1871 fundà la revista La Renaixensa (més endavant convertida en diari), de la qual va arribar a ser director durant tres anys. El seu primer premi consistí en un accèssit als Jocs Florals de la capital catalana pel poema Indíbil i Mandoni. En l'edició de 1876 va obtenir la Flor Natural, amb Cleopatra, i l'any següent es va convertir en Mestre en Gai Saber en aconseguir la Flor Natural, la Viola d'or i argent i l'Englantina d'or, respectivament, per L'any mil, Romiatge i El darrer plany d'en Claris.
Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies (
1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924). El 1882 s'adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català. Els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria.
L'any
1879 començà la seva carrera com a escriptor de tragèdies versificades, amb Gal·la Placídia, i l'any 83 amb Judith de Welp, seguides de El Fill del rei i Mar i Cel, aquesta última un èxit immediat i aclaparador a nivell europeu, amb traduccions a vuit llengües. Altres obres de l'autor van ser Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar. Va tenir l'honor de presidir els Jocs Florals de 1889.
La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes. La primera comprèn des de
Gal·la Placídia fins a l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic. La segona etapa (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solucions de caràcter realista i social. La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus i, per l'altra, per retornar a les solucions de la primera etapa. La seva última etapa representa, definitivament, el retorn als temes i tècniques de la primera època, en un esforç per reviure els èxits de la joventut.
Enmig d'aquesta extensíssima obra, trobem peces com Rei i monjo, La boja, Jesús de Natzaret, Mossèn Janot, i una sèrie de drames realistes escrits a partir de 1900, com Arran da terra, La pecadora i Aigua que corre. En aquesta època les seves publicacions es van espaiant, però encara escriurà unes quantes obres (Sol, solet, L'aranya, La Santa Espina, Titaina i La reina jove entre altres). La seva obra Per dret diví va ser acabada el 1926 per en Lluís Vila.
La seva mort es va produir a les dotze i nou del divendres
18 de juliol de 1924 al Carrer Petritxol de Barcelona,[2] i va tenir un enterrament multitudinari. Les seves primeres obres són escrites en vers i amb una estructura de cinc actes. Més endavant són escrites en prosa i en tres actes.

jueves, 25 de septiembre de 2008

52. Buscainformació els termes següents:

a)bases de manresa:
Les Bases per a la Constitució Regional Catalana, també anomenades Bases de Manresa, són el document presentat com a projecte per una ponència de la unió catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25 i 21 de març de 1892. El president i el secretari de l'assemblea foren Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba respectivament. La comissió encarregada de la redacció del document fou presidida per Josep Torres i Bages, bisbe de Vic. Les bases tenien certa inspiració en el model federal malgrat que, pel que feia referència a l'autogovern, bevien de les antigues constitucions catalanes prèvies a 1714.
b)renaixença:
La Renaixença és un moviment cultural català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el catalàcom a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència). És paral·lel a altres similars, com el Rexurdimento galego.
c)jocs florals:
Els Jocs Florals fou un certamen literari instituït a Tolosa de Llenguadoc l'any 1323 per la Sobregaya Companyia dels Set Trobadors i que es va celebrar fins al 1484, on concorrien també trobadors i poetes catalans. Després de diverses temptatives, al 1393, per desig del rei Joan I, el Consistori de la Gaia Ciència es va instaurar a Barcelona fins les darreries del segle XV sota l'auspici dels monarques catalano-aragonesos
d)obres d`Àngel guimerà si han representat.
(no he trobat res mes nomes les seves obres)
Obra poètica
El rei i el conseller 1870
Indíbil i Mandoni 1875
Cleopatra 1876
L'any mil 1877
Romiatge 1877
El darrer plany d'en Claris 1877
Cants a la Pàtria 1906
Segon llibre de poesies 1920
Poblet (poema)

Obra dramàtica
Gal·la Placídia. Estrenada al Teatre Principal de Barcelona, el 28 d'abril de 1879.
Judith de Welp, estrenada a Canet de Mar, el 20 d'octubre de 1883
El fill del rei, estrenada al Teatre Novetats de Barcelona, el 24 de març de 1886.
Mar i cel, estrenada al Teatre Romea, el 7 de febrer de 1888.
Rei i monjo, estrenada al teatre Romea, el 4 de febrer de 1890.
La boja, estrenada al teatre Novetats, el 15 de novembre de 1890.
La sala d'espera, estrenada al teatre Novetats, el 2 de desembre 1890.
L'ànima morta, estrenada al teatre Novetats, el 14 de maig de 1892.
En Pòlvora, estrenada al teatre Novetats, el 20 de maig de 1893.
Mestre Oleguer, monòleg estrenat a Reus per l'actor Teodor Bonaplata l'any 1892 i al Teatre Circ Espanyol de Barcelona per Enric Borràs, el 10 de juny de 1893.
Jesús de Natzaret, estrenada al teatre Novetats, el 21 de febrer de 1894.
Maria Rosa, estrenada al teatre Novetats, el 24 de novembre de 1894.
Les mongetes de Sant Aimant, amb música d'Enric Morera, estrenada al teatre Novetats, el 24 d'abril de 1895.
Mort d'en Jaume d'Urgell 1896.
La festa del blat, estrenada al teatre Romea, el 24 d'abril de 1896.
Terra Baixa, estrenada a Tortosa, a Gràcia i finalment al teatre Romea l'any 1897.
Mossèn Janot, estrenada al teatre Romea l'any 1898.
La farsa, estrenada al teatre Romea, el 31 de gener de 1899.
La filla del mar, estrenada al teatre Romea, el 6 d'abril de 1900.
Arran de terra, l'any 1901 s'estrena al teatre Novetats la versió italiana d'aquesta obra, amb el títol "Scivollando sulla terra". El 1908 serà estrenada en català al Saló Arnau.
La pecadora, estrenada al teatre Romea, l'11 de maig de 1902.
Aigua que corre, estrenada al teatre Romea, el 18 de novembre de 1902.
Camí del sol, estrenada al teatre Romea, el 8 de febrer de 1904.
Sol, solet, estrenada al teatre Romea, el 17 de febrer de 1905.
La miralta l'any 1905 s'estrena al teagtre Novetats la versió castellana d'aquesta obra. El 20 de març de 1911 s'estrena la versió catalana al teatre Romea.
Andrònica, estrenada la versió castellana al teatre Español de Madrid el 6 de desembre de 1905. El 22 d'octubre de 1910, s'estrena en català al teatre Principal.
L'aranya 1906.
En Pep Botella 1906.
La Santa Espina 1907
La reina vella 1908
Titaina 1910
Sainet trist 1910
La reina jove 1911
Jesús que torna 1917
Indíbil i Mandoni 1917
Al cor de la nit 1918
L'ànima és meva 1919
Alta banca 1921
Joan Dalla 1921

àngel guimerà

RESUM PÀG 19 MARIA ROSA.

Aquèt aspecte ès important per què dóna una qualitat agre-dolça a la peça. Són moments narratius o còmics, que airegen l`ambient després de moments tensos i enrarits.
El primer acte que es pot considerar com el plantejament de l`obra, ja ens donen els trets ambientals i de caracterització de personatges, també es produeix moments intensos i els lleugers o distendits. Les escenes es succeixen a un ritme adequat permet una dinàmica de contraciò i expansió que regenera la fluència dramàtica. Andreu, marit de Maria Rosa es acussat de l`assesinat del capatàs, el culpable és en Marçal que conjumina les proves al seu pretès amic, Maria Rosa lluita per fer juntícia i Marçal espera que tot surti bé i aconseguir a la dona que estima. L´ambient de la vida dels treballadors és miserable, aquesta situació tan penosa és un tema central de la història. Guimerà crea un contrast, d´úna força dramàtica considerable.