miércoles, 29 de abril de 2009

jueves, 16 de abril de 2009

Bonaventura Carles Aribau:

“La pàtria”


Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

o serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,

dels núvols e del cel de lluny vos distingia,

per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,

com guarda vigilant cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del Jueu,

i al mig del mar immens, la mallorquina nau.



Jo ton superbe front coneixia llavors,

com conèixer pogués lo front de mos parents;

coneixia també lo so de tos torrents,

com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Més arrencat després per fats perseguidors,

ja no conec ni sent com en millors vegades:

així d’arbre migrat a terres apartades

son gust perden los fruits e son perfum les flors.



Què val que m’haja tret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella,

si el cant del trobador no sent la mia orella,

ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport

i veig del Llobregat la platja serpentina,

que, fora de cantar en llengua llemosina,

no em queda més plaer, no tinc altre conhort.



Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,

que ompliren l’univers de llurs costums i lleis,

la llengua d’aquells forts que acataren los reis,

defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis

per estranya regió l’accent nadiu, no plora,

que en pensar en sos llars, no és costum ni s’enyora,

ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis”.



En llemosí sonà lo meu primer vagit,

quan del mugró matern la dolça llet bevia;

en llemosí al Senyor pregava cada dia,

e càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,

en llemosí li parl, que llengua altra no sent,

i ma boca llavors no sap mentir ni ment,

puix surten mes raons del centre de mon pit.



Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat

que puga d’home en cor gravar la mà del cel,

oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

que em tornes les virtuts de ma innocent edat.

Ix, i crida pel món que mai mon cor, ingrat,

cessarà de cantar mon patró la glòria

i passe per ta veu son nom i sa memòria

als propis, als estranys, a la posteritat.

jueves, 2 de abril de 2009

caputxinada

La Caputxinada és el nom amb que es coneixen els fets que varen tenir lloc al convent dels Pares Caputxins de Sarrià (Barcelona), entre el 9 i el 11 de març de 1966 amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) on s'havien d'aprovar la declaració de principis i els estatuts del sindicat. Hi assistiren 450 representants d'estudiants, professors i intel·lectuals, com Salvador Espriu, Ernest Lluch, Oriol Bohigas, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Jordi Solé Tura, Raimon Obiols, Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat Roig i Fransitorra, Ricard Salvat, Joan Oliver, José Agustín Goytisolo, Albert Ràfols-Casamada, Manuel Sacristán, Francisco Fernández Buey, Josep Maria Trias de Bes i Serra, Mercè Sala i altres.

El setge i posterior assalt al convent de la policia franquista ordenat pel comissari Vicente Juan Creix i el responsable de governació Camilo Alonso Vega engegà un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, que fou el germen de la Taula Rodona Democràtica de l'oposició catalana (antecedent de l'Assemblea de Catalunya), i reforçà la incorporació a la lluita antifranquista de sectors eclesiàstics, amb una manifestació de capellans a Barcelona l'11 de maig del mateix any.