montserrat roig

Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 1946 - 1991). Va néixer el 13 de juny de 1946 a Barcelona, en el si d'una família burgesa liberal de la dreta de l'Eixample. El seu pare,Tomàs Roig i Llop, fou metge i escriptor. Des de ben jove, va participar en els moviments de protesta d'estudiants que es feien a les darreries del franquisme a Barcelona. L'any 1968 es va llicenciar en filosofia i lletres i es va doctorar el 1970. Va ser també lectora d'espanyol a Bristol el curs 1972-1973. A partir del 1970 que guanya el premi Víctor Català amb Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volenes dedica professionalment a la literatura. Amb aquest recull de contes inicia un cicle novel·lístic: Ramona adéu(1972), que retrata tres generacions de dones, àvia, mare i filla que viuen les seves històries personals amb el rerefons dels moments claus de la història del país. La mateixa nissaga apareixerà a El temps de les cireres(1977) amb el qual obté el premi Sant Jordi. També és destacable la seva tasca com a periodista, des de la qual manifesta la seva voluntat per construir una tradició de periodisme culte, feminista i amb la voluntat de recuperar la memòria històrica del país. Aconsegueix gran popularitat amb les entrevistes, que posteriorment publica en la sèrie de llibres coneguda com Retrats paral·lels. Una altra obra de gran ressò fou Els catalans als camps nazis(1977), premi Crítica Serra d'Or, el qual és un document excepcional de testimoniatge. El 1977 entra com a periodista al canal català de TVE i hi realitza un reeixit programa d'entrevistes, Personatges, que també dóna nom a una sèrie de dos llibres. L'hora violeta(1980)és la novel·la que culmina el seu posicionament feminista, a partir d'aquí les seves novel·les prendran un caire diferent. Més tard publicarà L'òpera quotidiana (1982), La veu melodiosa(1987) i el recull de contes El cant de la joventut(1989). D'entre les seves obres més premiades destaquem també L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana 1985, escrit a partir d'una estada a Leningrad i que testimonia el setge que va patir la ciutat per part dels nazis. La darrera de les seves publicacions és Digues que m'estimes encara que sigui mentida de l'any 1991, on l'autora hi confegeix una poètica personal a tall de testament literari. Montserrat Roig morí a Barcelona el 1991.

Ramona, adéu, 1972
El temps de les cireres, 1977
Els catalans als camps nazis, 1977
L'hora violeta, 1980
¿Tiempo de mujer?, 1980
L'Òpera quotidiana, 1982
L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), 1985
La veu melodiosa, 1987
El cant de la joventut, 1989
Reivindicació de la senyora Clito Mestres (teatre), 1990
Digues que m'estimes encara que sigui mentida, 1991

exercicis antologia poètica

11. Aclariu el significat d’aquestes paraules:
Escurada: Acció d’escurar o d’escurçar-se; l’efecte.
Agrana :recollí i tirar cap endavant una granera qualque cosa
Natges:cada una de les dues porcions carnoses simètriques situades en la part posteriors entre les cuixes y el costellam
Safa: canapè sobretot encoixinat
copules, Element lingüístic que uneix l’atribut i el subjecte.
Egloga: Poema bucòlic en què s’introdueixen pastors que conversen de llurs amors, de les coses de la vida campestre
12.Busca informació de Joan fuster:
Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel.lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada en temes, destaca per la seva transcendència l'assaig polític Nosaltres, els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, sant Vicent Ferrer, Salvador Espriu i Josep Pla, entre d'altres. Estructura una coherent i documentada teoria de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural.

Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).
13. Relacioneu els adjectius de la columna de l’esquerra, que apareixen en els poemes de
l’antologia amb un sinònim dels que hi ha a la columna de la dreta. Feu servir el diccionari
si és necessari:

novell 1
coenta 2
bord 3
prenyada 4
mollar 5
remullats 6
tendre 7
saberuts 8
socarrada 9
atarantats 10
tendra 7
doctes 8
molsuda5
arruixats 6
bastard 3
torbats 10
embarassada 4
socarrimada9
nou 1
cremant 2


14. Fent servir el diccionari, esbrineu el significat que tenen els substantius remarcats de
les citacions següents en el context en què apareixen:
1. i et segueixen xafant llaunes buides i tests (1.30) Bocí d’un objecte de terrissa trencat
2. Car tu ens duus un perquè / i un gratíssim desfici (1.35-36) Agitació deguda a un mal físic o moral que provoca intranquil•litat, a una cosa que despacienta fortament, a les punyides d’un desig violent.
3. els cossos ajaguts sobre l’estora (2.5) Peça feta de llates trenades d’espart o de jute, de joncs, de palla, etc., destinada principalment a cobrir el paviment de les habitacions
4. com si em tirassen un alè al bescoll (2.75) Nuca, especialment la dels animals
5. M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell (6.28) Paleta de ferro fixada a l’extrem de l’agullada que serveix per a netejar la rella de l’arada quan s’hi adhereix terra.
6. Em llavaré les mans amb aigua i sabó (6.29)
7. és l’hora violenta, per fi, de la saó (6.67)
8. (O de seure’s a un còdol i callar ja de tot?) (6.73)
9. d’anar a rebolcons entre abraços i arraps (9.17)
10. El naixement d’un fill, el poal ple de sang (10.34)
11. l’expose dins el plat en tongades incitants (16. 9)
12 sota l’albercoquer puja l’aigua la sínia (22.10)
13. entrava els feixos de pinassa (22.35)
14. no li podia regalar altra cosa que una dècima, / o el furt breu d’un gesmil
(25.46-47)

15.Algunes paraules de les que apareixen en els poemes d’Estellés són exclusivament
valencianes. Cerqueu-ne el significat mitjançant el diccionari:
tomellos (2.92), llimera (3.15), alcavor (6.26),
algeps (12.20), safa (15.15), llima (22.6), gesmils (24.46).

En atenció a la seva intenció transgressora, Vicent Andrés Estellés incorpora a la seva
poesia paraules pròpies dels registres col•loquials de la llengua, ja sigui en atenció a la
seva incorrecció gramatical, ja per tractar-se de vulgarismes o de camps semàntics, com
el sexual, proscrits dels registres més formals. A continuació, substituïu les paraules
remarcades per unes altres que no contravinguin la normativa o que corresponguin a
registres lingüístics més formals:
1. blanca de carns i freda d’entrecuix (5.8)
2.Tinc que posar-me a escriure't, car no hi ha altre remei (6.13)
3. Dec d'escriure un poema a Sant Vicent Ferrer. (6.15)
4. Dóna’m lluita, car jo posaré el demés (6.39)
5. S’escolta la campana. (10.41)
6. cloc els ulls i me’l fot (16.20)
7. Es pixa un gos en la teua sabata (20.8)
8. A l’extrem del llarg fil amb cagades de mosques (25.56)



17)En contrast amb la base popular i col•loquial del seu llenguatge poètic, Estellés també
incorpora molts cultismes exclusius del registre literari, a causa de la seva rica cultura
literària . En els versos següents, substituïu els cultismes remarcats per paraules corrents, tot
respectant el sentit de la frase:
1. trèmulament oferta / a la follia immensa de la vespra (1,14-15)
2. I peixos diminuts o dagues invisibles (1.39)
3. ...i vaig plorar / allí, a la voravia, i tots passaven (2, 76-77)
4. que agafen el tramvia i ploren, cada jorn (6.59)
5. Es desperta Ausiàs March en el vas del carner (7.43)
6. sospesant-los els pits, colpejant-los les natges (15.14)
7. just al moment de la seua puixança (23.5)
8. ple de besades i de nafres (25.72)

avui.cat

ausiàs march

poema ausiàs march

PREN-ME ENAIXÍ COM AL PATRÓ QUE EN PLATJA...


Pren-me enaixí com al patró que en platja
té sa gran nau e pensa haver castell:
veent lo cel esser molt clar e bell,
creu fermament d’una àncora assats haja.
E sent venir sobtós un temporal
de tempestat e temps incomportable;
lleva son jui: que si molt és durable,
cercar los ports més que aturar li val.

Moltes veus és que el vent és fortunal,
tant que no pot surtir sens lo contrari,
e cella clau qui us tanca dins l’armari
no pot obrir aquell mateix portal.
Així m’ha pres, trobant-me anamorat
per sobresalt qui em ve de vós, ma aimia:
del no amar, desalt ne té la via,
mas un sol pas meu no hi serà trobat.

Menys que lo peix és en lo bosc trobat
e los lleons dins l’aigua han llur sojorn,
la mia amor per null temps pendrà torn,
sol coneixent que de mi us doneu grat.
E fiu de vós que em sabreu bé conéixer
e, conegut, no em serà mal graïda
tota dolor havent per vós sentida:
lladoncs veureu les flames d’amor créixer.

Si mon voler he dat mal a paréixer,
creeu de cert que vera amor no em lluny:
pus que lo sol és cald al mes de juny
ard mon cor flac, sens algun grat meréixer.
Altre sens mi d’açò mereix la colpa:
vullau-li mal com tan humil servent
vos té secret per son defalliment.
Cest és amor, que mi, amant, encolpa.

Ma volentat ab la raó s’envolpa
e fan acord la qualitat seguint,
tals actes fent que al cos és defallint
en poc de temps una gran part de polpa:
lo poc dormir magresa al cos m’acosta;
dobla’m l’enginy per contemplar amor:
lo cos molt gras, trobant-se dormidor,
no pot dar pas en aquesta aspra costa.

Plena de seny, donau-me una crosta
del vostre pa, qui em lleve l’amargor:
de tot menjar m’ha pres gran dessabor
sinó d’aquell qui molta amor me costa.

poema ausiàs march

AIXÍ COM CELL QUI EN LO SOMNI ES DELITA...


Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.

Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.

Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.

Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.

Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.

Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.