madame bovary

Madame Bovary és una famosa obra del realisme de Gustave Flaubert publicada el 1857. La seva protagonista és Emma Bovary, que ha esdevingut un arquetip literari. La novel·la narra els pensaments i vivències d'aquesta dona, infeliçment casada, a la recerca d'una altra vida i la seva influència en la gent que l'envolta.

Emma ha estat anomenada "Quixot femení" perquè són les lectures les que la fan embogir i buscar una vida inexistent, molt millor que la que té en realitat amb el seu marit Charles. Ella voldria viure les aventures de les novel·les del romanticisme. Per això busca diversos amants i va gastant la fortuna del seu espòs, anhelant el luxe que embolcalla les seves heroïnes.

La seva figura critica la burgesia i el seu convencionalisme, incapaç de viure com demana la imaginació i el sentiment, però també culpable d'ofegar-la per ser dona fins que no li queden sortides. L'estil del narrador, en tercera persona omniscient, permet criticar aquesta classe social sense arribar a acceptar la fugida que representen les lectures de la protagonista (com es veu al final de l'obra). Es focalitza en Emma però alterna amb la visió del marit, l'apotecari i els diversos amants per contrastar-ne les intencions amb la visió ingènua d'ella.

En aquesta novel•la de Gustave Flaubert, trobem a la protagonista Emma, de la qual podríem dir moltes coses, però un dels aspectes a ressaltar, d’aquest personatge és la sensualitat que li aporta a la novel•la, i que en diferents ocasions fa canviar el punt de vista d’aquesta. La sensualitat de la protagonista es pròpia d’una dona de la seva època: insinuant, presumida,coqueta,etc… En varies ocasions al llarg de tota la novel•la podem percebre aquesta sensualitat. Per exemple a l’escena a la que esta donant un passeig amb Rodolphe a cavall. El moviment del cavall, el fet de que a ella se l’hi veies el botí i una petita part de la cama, els frecs involuntaris de les cames al passar molt junts amb els cavalls,etc… O en el moment en el que estan tenint una conversa quan són les festes de Yonville, Rodolphe fa un intent d’aproximar-se a ella, posant la seva mà a la cuixa d’ella, i aquesta seguint la intenció d’en Rodolphe col•loca la seva mà a sobre la d’ell. La sensualitat que podem trobar en aquestes dos escenes apareixen en moltes altres al llarg de la novel•la.

A la novel•la de Gustave Flaubert, ens trobem amb la protagonista Emma, filla d’un granger i muller de Charles Bovary. Emma va ser educada al convent de les Ursalines. La seva educació va ser molt esmerada, sàvia: Dansa , geografia, dibuix, cosir, tocar el piano, etc.. Una altre cosa que al llarg de la seva vida li condicionarà la seva personalitat, seran les lectures de novel•les romàntiques, d’heroïnes, etc.. Fruit d’una educació romàntica, plena de somnis no complerts i fantasies, en un ambient en el que els protagonistes no es veuen com realment són, sinó com voldrien ser, Emma Bovary s’enfronta amb la frustració de les seves esperances e il•lusions.








Traduccions catalanes
Madame Bovary, traducció de Ramon Xuriguera. Barcelona: Aymà, 1965 (reimp. 1986, 1994, 1999)
Madame Bovary, traducció de Ramon Xuriguera i revisió de Joaquim Sala Sanahuja. Barcelona: Proa, 2001
Madame Bovary, traducció de Lluís Maria Todó. Barcelona: Columna, 1992 (reimp. 1993, 1996)

ramona adéu

Ramona adéu té com a protagonistes tres dones barcelonines d'una mateixa família -ávia, mare, filla-, que porten un mateix nom, Ramona. Les dues primeres estimen amb passió la Barcelona que les envolta, mentre que Mundeta, la darrera component de la saga, viu en una Barcelona en franca decadència. Al llibre, hi ha tres Barcelones, i tres sentiments diferents enfront la ciutat. Per un diari amb data concreta- sabem que la primera Ramona viu al barri de Gràcia, quan era encara un poble que no formava part de la ciutat; i ens, assabentem, també, de la inauguració del primer tramvia elèctric, de la guerra de les colònies i dels seus problemes, de la integració del barri a la ciutat ... ; però sobretot coneixen el profund amor d'aquest personatge per la seva ciutat, un amor que farà que, a París, s'enyori profundament. En canvi, per a Mundeta, per la universitària que viu en plena època franquista, Barcelona és, ja, una ciutat decadent que conserva únicament alguns espais interessants -aquells més antics, que tenen com a centre la Rambla-, però que el pas del temps ha degradat; és, sobretot, sota la dictadura, una ciutat opressora de la qual Mundeta vol escapar

montserrat roig

Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 1946 - 1991). Va néixer el 13 de juny de 1946 a Barcelona, en el si d'una família burgesa liberal de la dreta de l'Eixample. El seu pare,Tomàs Roig i Llop, fou metge i escriptor. Des de ben jove, va participar en els moviments de protesta d'estudiants que es feien a les darreries del franquisme a Barcelona. L'any 1968 es va llicenciar en filosofia i lletres i es va doctorar el 1970. Va ser també lectora d'espanyol a Bristol el curs 1972-1973. A partir del 1970 que guanya el premi Víctor Català amb Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volenes dedica professionalment a la literatura. Amb aquest recull de contes inicia un cicle novel·lístic: Ramona adéu(1972), que retrata tres generacions de dones, àvia, mare i filla que viuen les seves històries personals amb el rerefons dels moments claus de la història del país. La mateixa nissaga apareixerà a El temps de les cireres(1977) amb el qual obté el premi Sant Jordi. També és destacable la seva tasca com a periodista, des de la qual manifesta la seva voluntat per construir una tradició de periodisme culte, feminista i amb la voluntat de recuperar la memòria històrica del país. Aconsegueix gran popularitat amb les entrevistes, que posteriorment publica en la sèrie de llibres coneguda com Retrats paral·lels. Una altra obra de gran ressò fou Els catalans als camps nazis(1977), premi Crítica Serra d'Or, el qual és un document excepcional de testimoniatge. El 1977 entra com a periodista al canal català de TVE i hi realitza un reeixit programa d'entrevistes, Personatges, que també dóna nom a una sèrie de dos llibres. L'hora violeta(1980)és la novel·la que culmina el seu posicionament feminista, a partir d'aquí les seves novel·les prendran un caire diferent. Més tard publicarà L'òpera quotidiana (1982), La veu melodiosa(1987) i el recull de contes El cant de la joventut(1989). D'entre les seves obres més premiades destaquem també L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana 1985, escrit a partir d'una estada a Leningrad i que testimonia el setge que va patir la ciutat per part dels nazis. La darrera de les seves publicacions és Digues que m'estimes encara que sigui mentida de l'any 1991, on l'autora hi confegeix una poètica personal a tall de testament literari. Montserrat Roig morí a Barcelona el 1991.

Ramona, adéu, 1972
El temps de les cireres, 1977
Els catalans als camps nazis, 1977
L'hora violeta, 1980
¿Tiempo de mujer?, 1980
L'Òpera quotidiana, 1982
L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), 1985
La veu melodiosa, 1987
El cant de la joventut, 1989
Reivindicació de la senyora Clito Mestres (teatre), 1990
Digues que m'estimes encara que sigui mentida, 1991

exercicis antologia poètica

11. Aclariu el significat d’aquestes paraules:
Escurada: Acció d’escurar o d’escurçar-se; l’efecte.
Agrana :recollí i tirar cap endavant una granera qualque cosa
Natges:cada una de les dues porcions carnoses simètriques situades en la part posteriors entre les cuixes y el costellam
Safa: canapè sobretot encoixinat
copules, Element lingüístic que uneix l’atribut i el subjecte.
Egloga: Poema bucòlic en què s’introdueixen pastors que conversen de llurs amors, de les coses de la vida campestre
12.Busca informació de Joan fuster:
Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel.lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada en temes, destaca per la seva transcendència l'assaig polític Nosaltres, els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, sant Vicent Ferrer, Salvador Espriu i Josep Pla, entre d'altres. Estructura una coherent i documentada teoria de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural.

Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).
13. Relacioneu els adjectius de la columna de l’esquerra, que apareixen en els poemes de
l’antologia amb un sinònim dels que hi ha a la columna de la dreta. Feu servir el diccionari
si és necessari:

novell 1
coenta 2
bord 3
prenyada 4
mollar 5
remullats 6
tendre 7
saberuts 8
socarrada 9
atarantats 10
tendra 7
doctes 8
molsuda5
arruixats 6
bastard 3
torbats 10
embarassada 4
socarrimada9
nou 1
cremant 2


14. Fent servir el diccionari, esbrineu el significat que tenen els substantius remarcats de
les citacions següents en el context en què apareixen:
1. i et segueixen xafant llaunes buides i tests (1.30) Bocí d’un objecte de terrissa trencat
2. Car tu ens duus un perquè / i un gratíssim desfici (1.35-36) Agitació deguda a un mal físic o moral que provoca intranquil•litat, a una cosa que despacienta fortament, a les punyides d’un desig violent.
3. els cossos ajaguts sobre l’estora (2.5) Peça feta de llates trenades d’espart o de jute, de joncs, de palla, etc., destinada principalment a cobrir el paviment de les habitacions
4. com si em tirassen un alè al bescoll (2.75) Nuca, especialment la dels animals
5. M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell (6.28) Paleta de ferro fixada a l’extrem de l’agullada que serveix per a netejar la rella de l’arada quan s’hi adhereix terra.
6. Em llavaré les mans amb aigua i sabó (6.29)
7. és l’hora violenta, per fi, de la saó (6.67)
8. (O de seure’s a un còdol i callar ja de tot?) (6.73)
9. d’anar a rebolcons entre abraços i arraps (9.17)
10. El naixement d’un fill, el poal ple de sang (10.34)
11. l’expose dins el plat en tongades incitants (16. 9)
12 sota l’albercoquer puja l’aigua la sínia (22.10)
13. entrava els feixos de pinassa (22.35)
14. no li podia regalar altra cosa que una dècima, / o el furt breu d’un gesmil
(25.46-47)

15.Algunes paraules de les que apareixen en els poemes d’Estellés són exclusivament
valencianes. Cerqueu-ne el significat mitjançant el diccionari:
tomellos (2.92), llimera (3.15), alcavor (6.26),
algeps (12.20), safa (15.15), llima (22.6), gesmils (24.46).

En atenció a la seva intenció transgressora, Vicent Andrés Estellés incorpora a la seva
poesia paraules pròpies dels registres col•loquials de la llengua, ja sigui en atenció a la
seva incorrecció gramatical, ja per tractar-se de vulgarismes o de camps semàntics, com
el sexual, proscrits dels registres més formals. A continuació, substituïu les paraules
remarcades per unes altres que no contravinguin la normativa o que corresponguin a
registres lingüístics més formals:
1. blanca de carns i freda d’entrecuix (5.8)
2.Tinc que posar-me a escriure't, car no hi ha altre remei (6.13)
3. Dec d'escriure un poema a Sant Vicent Ferrer. (6.15)
4. Dóna’m lluita, car jo posaré el demés (6.39)
5. S’escolta la campana. (10.41)
6. cloc els ulls i me’l fot (16.20)
7. Es pixa un gos en la teua sabata (20.8)
8. A l’extrem del llarg fil amb cagades de mosques (25.56)



17)En contrast amb la base popular i col•loquial del seu llenguatge poètic, Estellés també
incorpora molts cultismes exclusius del registre literari, a causa de la seva rica cultura
literària . En els versos següents, substituïu els cultismes remarcats per paraules corrents, tot
respectant el sentit de la frase:
1. trèmulament oferta / a la follia immensa de la vespra (1,14-15)
2. I peixos diminuts o dagues invisibles (1.39)
3. ...i vaig plorar / allí, a la voravia, i tots passaven (2, 76-77)
4. que agafen el tramvia i ploren, cada jorn (6.59)
5. Es desperta Ausiàs March en el vas del carner (7.43)
6. sospesant-los els pits, colpejant-los les natges (15.14)
7. just al moment de la seua puixança (23.5)
8. ple de besades i de nafres (25.72)

avui.cat