Power Probe Butane Soldering Kit
Hace 2 años
viernes, 24 de octubre de 2008
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista, i per un temps, editora. Usa com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.
Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976, després d'haver fundat amb ell i amb d'altres joves poetes l'editorial Els llibres del Mall el 1973. Va participar a l'Assemblea de Catalunya i va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el 1980, en una escisió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra.
L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.
El seu primer llibre de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976) inclou el poema Divisa, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme:
"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. "
Aquests versos van esdevenir molt coneguts i gairebé bandera del moviment feminista d'esquerres a Catalunya. Coordinà la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu des de la seva creació el 1979 fins al 1985.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes ("Triar" entre ells), i amb la qual el tema de l'embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l'amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari Terra de mai, del 1982 (títol alusiu a la seva companya Mai Cobos), que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre La germana, l'estrangera. Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del Pen Club[1]. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
És important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini. Canten les seves lletres Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll i Gisela Bellsolà.
Va morir a Barcelona, a causa d'un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona
Obra
Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977
Bruixa de dol (1977-1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979
Terra de mai. València: El cingle, 1982
Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982
La germana, l'estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1985
Contraclaror: Antologia poètica de Clementina Arderiu Barcelona: La Sal, edicions de les dones, 1985
Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988
Llengua abolida (1973-1988). Valencia: 1989
La passió segons Renée Vivien, 1994. (Premi Carlemany 1994)
Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del S.XX Barcelona: La Magrana, 1999
Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2000
Contraban de llum. Antologia poètica Barcelona, Proa, 2001
El meu amor sense casa (CD), Barcelona, Proa, 2003
Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976, després d'haver fundat amb ell i amb d'altres joves poetes l'editorial Els llibres del Mall el 1973. Va participar a l'Assemblea de Catalunya i va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el 1980, en una escisió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra.
L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.
El seu primer llibre de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976) inclou el poema Divisa, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme:
"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. "
Aquests versos van esdevenir molt coneguts i gairebé bandera del moviment feminista d'esquerres a Catalunya. Coordinà la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu des de la seva creació el 1979 fins al 1985.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes ("Triar" entre ells), i amb la qual el tema de l'embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l'amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari Terra de mai, del 1982 (títol alusiu a la seva companya Mai Cobos), que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre La germana, l'estrangera. Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del Pen Club[1]. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
És important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini. Canten les seves lletres Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll i Gisela Bellsolà.
Va morir a Barcelona, a causa d'un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona
Obra
Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977
Bruixa de dol (1977-1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979
Terra de mai. València: El cingle, 1982
Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982
La germana, l'estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1985
Contraclaror: Antologia poètica de Clementina Arderiu Barcelona: La Sal, edicions de les dones, 1985
Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988
Llengua abolida (1973-1988). Valencia: 1989
La passió segons Renée Vivien, 1994. (Premi Carlemany 1994)
Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del S.XX Barcelona: La Magrana, 1999
Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2000
Contraban de llum. Antologia poètica Barcelona, Proa, 2001
El meu amor sense casa (CD), Barcelona, Proa, 2003
viernes, 17 de octubre de 2008
solitud
L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel·les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal·liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament
És una novel·la simbòlica que fuig del realisme descriptiu i selecciona elements de la realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat de la seva protagonista sinó tan sols suggerir-la a través de la seva pròpia mirada i des del seu punt de vista. El primer símbol és la muntanya que, a més a més d'exercir de marc, simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascenció i la dificultat de la vida als cims. Altres personatges com el Pastor i l'Ànima també són símbols. El Pastor exerceix la funció de guia de la Mila en aquesta mirada cap al seu interior. El Pastor és un creador, un personatge fet a si mateix, un artista, un guia nietzchià. Les converses amb el Pastor la reconforten i l'ajuden a no sentir-se tan buida ni sola. L'Ànima simbolitza els instints terrenals, la barbaritat dels ésser humans, la seva irracionalitat més amagada, profunda i instintiva.
Un altre dels trets característics d'aquesta novel·la és el llenguatge. L'ús d'una llengua viva i expressiva que utilitza diverses varietats i registres per donar més vivesa al relat i diferenciar l'estil dels personatges. Així, per exemple el Pastor utilitza un parlar singular, típic de les altes muntanyes i molt ric en expressions, rondalles i cultura popular
Traduccions
alemany: Sankt Pons, tr. Eberhard Vogel, Berlin: S. Fischer Verlag, 1909
anglès: Solitude, tr. David H. Rosenthal, Londres: Readers International, cop., 1992.
castellà: Soledad, tr. B. Losada. Madrid: Alianza Editorial/Enciclopèdia Catalana, 1986.
esperanto: Soleco, tr. Josep Ventura i Freixas, Barcelona: Talleres Gráficos Hostench S.A., 1967.
francès: Solitude, tr. Marcel Robin, París: Éditions Denoël.
italià: Solitudine, tr. Alfredo Gianini, Carabba Editore, 1918.
romanès: Singuratate, tr. Irina Calin, Bucarest: Meronia, 1998.
txec: Samota, tr. Jan Schejbal, Praga: Odeon, 1987.
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Solitud»
És una novel·la simbòlica que fuig del realisme descriptiu i selecciona elements de la realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat de la seva protagonista sinó tan sols suggerir-la a través de la seva pròpia mirada i des del seu punt de vista. El primer símbol és la muntanya que, a més a més d'exercir de marc, simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascenció i la dificultat de la vida als cims. Altres personatges com el Pastor i l'Ànima també són símbols. El Pastor exerceix la funció de guia de la Mila en aquesta mirada cap al seu interior. El Pastor és un creador, un personatge fet a si mateix, un artista, un guia nietzchià. Les converses amb el Pastor la reconforten i l'ajuden a no sentir-se tan buida ni sola. L'Ànima simbolitza els instints terrenals, la barbaritat dels ésser humans, la seva irracionalitat més amagada, profunda i instintiva.
Un altre dels trets característics d'aquesta novel·la és el llenguatge. L'ús d'una llengua viva i expressiva que utilitza diverses varietats i registres per donar més vivesa al relat i diferenciar l'estil dels personatges. Així, per exemple el Pastor utilitza un parlar singular, típic de les altes muntanyes i molt ric en expressions, rondalles i cultura popular
Traduccions
alemany: Sankt Pons, tr. Eberhard Vogel, Berlin: S. Fischer Verlag, 1909
anglès: Solitude, tr. David H. Rosenthal, Londres: Readers International, cop., 1992.
castellà: Soledad, tr. B. Losada. Madrid: Alianza Editorial/Enciclopèdia Catalana, 1986.
esperanto: Soleco, tr. Josep Ventura i Freixas, Barcelona: Talleres Gráficos Hostench S.A., 1967.
francès: Solitude, tr. Marcel Robin, París: Éditions Denoël.
italià: Solitudine, tr. Alfredo Gianini, Carabba Editore, 1918.
romanès: Singuratate, tr. Irina Calin, Bucarest: Meronia, 1998.
txec: Samota, tr. Jan Schejbal, Praga: Odeon, 1987.
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Solitud»
modernisme
Després de la desfeta militar i política del 1714, la literatura catalana tarda en superar les conseqüències de la derrota i no comença a recuperar un cert vigor fins a principis del segle XVIII en que ja es comença a manifestar una considerable força de la producció literària. Aquesta recuperació no es consolidarà fins a l’obra dels Modernistes.
Vist des d’una òptica europea, des dels orígens de l'Art Nouveau, amb els fonaments que trobem en l’obra de Ruskin fins a la consolidació d’una literatura catalana Modernista, transcorre un període de 40 anys en que es van succeint fets que aniran impulsant el procés i que es manifestaran simultàniament amb l’evolució del pensament polític catalanista.
Els inicis els trobem al voltant de la revista l'Avens, dirigida per Joaquim Casas i Carbó i per Jaume Massó i Torrents, que aviat buscarà - a partir de 1891 - un model gramatical uniforme i normalitzat més adequat, que es reflexa en el canvi del seu nom pel de l'Avenç. Aquesta revista serà crucial per a la consolidació de la narrativa catalana a través del Modernisme.
Posteriorment Raimon Casellas va elaborant uns criteris d’anàlisis de la captació de la realitat a través de l’emoció de l’artista i utilitzant elements naturalistes. Tot aquest procés va evolucionant fins a desembocar en un pessimisme basat en l’obra de Nietzsche. Aquest pessimisme es reflexa en les "Estrofes decadentistes" de Joan Maragall - presentades en les terceres Festes Modernistes a Sitges-. Altres exemples, especialment en termes de critica literària, son Brossa i Rusiñol. La excepció es el teatre, sota la influencia de Ibsen, amb els treballs de Iglesias i en un altre àmbit d'Adrià Gual.
La tècnica narrativa Modernista es va desenvolupant a través de l’obra de Casellas - "Els sots feréstecs" - i altres escriptors com Víctor Català (Caterina Albert) amb "Solitud", culminant en la novel·la de Josep Pous i Pagès "La vida i obra de Jordi Freginals" que marca l’any 1912 el final de la narrativa modernista.
Aquesta tècnica es basa sovint en una estructura de relats curts que posteriorment s’integren dintre d’una obra que els agrupa - aquest es el cas de Els sots feréstecs i de Solitud, així com d’altres obres com "Josafat" de Prudenci Bertrana o "Pinya de rosa" de Joaquim Ruyra.
Entre els temes, cal assenyalar especialment el mon rural que tracten molts dels autors modernistes.
Però, a més, el Modernisme tracta tots els gèneres: la novel·la, el conte, l’assaig, el teatre, la llegenda, la lírica, la èpica, etc. freqüentment fent referència a episodis de la vida i historia nacionals.
La literatura modernista serà el nucli a partir del qual la literatura catalana experimentarà un impuls decisiu que la situarà al nivell de la literatura nacional contemporània de qualsevol altre país europeu.
Vist des d’una òptica europea, des dels orígens de l'Art Nouveau, amb els fonaments que trobem en l’obra de Ruskin fins a la consolidació d’una literatura catalana Modernista, transcorre un període de 40 anys en que es van succeint fets que aniran impulsant el procés i que es manifestaran simultàniament amb l’evolució del pensament polític catalanista.
Els inicis els trobem al voltant de la revista l'Avens, dirigida per Joaquim Casas i Carbó i per Jaume Massó i Torrents, que aviat buscarà - a partir de 1891 - un model gramatical uniforme i normalitzat més adequat, que es reflexa en el canvi del seu nom pel de l'Avenç. Aquesta revista serà crucial per a la consolidació de la narrativa catalana a través del Modernisme.
Posteriorment Raimon Casellas va elaborant uns criteris d’anàlisis de la captació de la realitat a través de l’emoció de l’artista i utilitzant elements naturalistes. Tot aquest procés va evolucionant fins a desembocar en un pessimisme basat en l’obra de Nietzsche. Aquest pessimisme es reflexa en les "Estrofes decadentistes" de Joan Maragall - presentades en les terceres Festes Modernistes a Sitges-. Altres exemples, especialment en termes de critica literària, son Brossa i Rusiñol. La excepció es el teatre, sota la influencia de Ibsen, amb els treballs de Iglesias i en un altre àmbit d'Adrià Gual.
La tècnica narrativa Modernista es va desenvolupant a través de l’obra de Casellas - "Els sots feréstecs" - i altres escriptors com Víctor Català (Caterina Albert) amb "Solitud", culminant en la novel·la de Josep Pous i Pagès "La vida i obra de Jordi Freginals" que marca l’any 1912 el final de la narrativa modernista.
Aquesta tècnica es basa sovint en una estructura de relats curts que posteriorment s’integren dintre d’una obra que els agrupa - aquest es el cas de Els sots feréstecs i de Solitud, així com d’altres obres com "Josafat" de Prudenci Bertrana o "Pinya de rosa" de Joaquim Ruyra.
Entre els temes, cal assenyalar especialment el mon rural que tracten molts dels autors modernistes.
Però, a més, el Modernisme tracta tots els gèneres: la novel·la, el conte, l’assaig, el teatre, la llegenda, la lírica, la èpica, etc. freqüentment fent referència a episodis de la vida i historia nacionals.
La literatura modernista serà el nucli a partir del qual la literatura catalana experimentarà un impuls decisiu que la situarà al nivell de la literatura nacional contemporània de qualsevol altre país europeu.
viernes, 3 de octubre de 2008
poema Àngel Guimerà
Poema Angel Guimerà
Fum de l'infern per l'éter giravolta, gavells de llamps flamegen l'amortallada volta, los crits de ràbia afoguen la parla dels canons; les torres esfondrades s'esvaeixen, sobre la carn febrosa les bombes se parteixen i a dolls corre llisquenta la sang de les legions.Trona en Berwich: -Amunt, aigles de guerra! -Visca la Pàtria! Enrera! -fan estremint la terra tot rebramant ferotges, les catalanes gents; i ses destrals, que negra sang degoten, brunzen i als fronts altívols dels granaders s'encloten, clapant les pedres rònegues amb los cervells bullents.-Mori en Felip, l'afront de Catalunya!- Déu salvi a Barcelona! La llibertat s'allunya: corbs de Castella i França traspassen els baluards! -A n'ells! -Fins los bressols deixen les mares, l'altar dels sacrificis los capellans i frares... Fins sembla que panteixi la terra dels fossars!I estén la nit sa glassa funerària. Baix de sos plecs apila feresta, sanguinària, muntanyes de cadavres la mort arreu, arreu; i sonen les campanes llastimoses, i cruixen les espases dintre les carns febroses i un crit immens s'aixeca d'imprecacions a Déu.Dels bronzes a les roges flamarades se veuen famolenques xiclar esvalotades les aus rapinyadores creuant lo cel de plom, i els ferits catalans, boigs de rabiesa, cercant enemics cossos i en l'última bravesa clava'ls en les entranyes lo ferro fins el pom.Oh nit d'esglaiadora recordança! Sobre ton cor exhala, perduda l'esperança, l'últim sospir la pàtria dels cavallers, dels pros! L'afront, l'amagui eixa foscor tan trista! Si un llamp a tots per sempre nos apagués la vista! Oh! mai tornés a l'albada per llumenar los jous!...I esclata el sol! I s'alça Barcelona perduda en mar de flames! Sa veu per tot ressona; tan sols Déu calla, i es mor la santa llibertat! De sobte apar la terra esmortuïda. Per tot silenci i calma. Senyera maleïda, clavada en los cadavres, bateix la immensitat!Ai Pàtria, és la mortalla de tes glòries! Sos furs, los privilegis que et daren les victòries, en braços de tes víctimes traspassen cels roents! D'avui seràs lo joc d'eixes nissagues; cadenes feixugantes estriparan tes llagues; les flors dels cementiris t'arruixaran d'encens!I el monarca que els vicis engendraren, l'odiós Felip, lo monstre que un jorn foragitaren les infernades timbes dels fréstecs Pirineus, se nodrirà amb la sang de tes ferides, regirarà en ta pensa les ungles enrogides, i fins en tes entranyes esclafarà sos peus.Oh filla de l'honor i del coratge, flecta els genolls i prega. L'alè de l'esclavatge vora l'Etern congria lo càstig dels Nerons. Ja vindrà el temps que al cer de les cadenes fondran les flamarades eixides de tes venes vessant-lo gota a gota per sobre de sos fronts.Llavors t'enjoiaran perdudes gales; la llibertat dels avis te cobrirà amb ses ales, en camps de llors i palmes enfonsaràs lo peu; i el front duràs tan alt, que des la glòria te'l besaran los martres. Serà de nou ta història l'admiració dels pobles, lo sant orgull de Déu.
Fum de l'infern per l'éter giravolta, gavells de llamps flamegen l'amortallada volta, los crits de ràbia afoguen la parla dels canons; les torres esfondrades s'esvaeixen, sobre la carn febrosa les bombes se parteixen i a dolls corre llisquenta la sang de les legions.Trona en Berwich: -Amunt, aigles de guerra! -Visca la Pàtria! Enrera! -fan estremint la terra tot rebramant ferotges, les catalanes gents; i ses destrals, que negra sang degoten, brunzen i als fronts altívols dels granaders s'encloten, clapant les pedres rònegues amb los cervells bullents.-Mori en Felip, l'afront de Catalunya!- Déu salvi a Barcelona! La llibertat s'allunya: corbs de Castella i França traspassen els baluards! -A n'ells! -Fins los bressols deixen les mares, l'altar dels sacrificis los capellans i frares... Fins sembla que panteixi la terra dels fossars!I estén la nit sa glassa funerària. Baix de sos plecs apila feresta, sanguinària, muntanyes de cadavres la mort arreu, arreu; i sonen les campanes llastimoses, i cruixen les espases dintre les carns febroses i un crit immens s'aixeca d'imprecacions a Déu.Dels bronzes a les roges flamarades se veuen famolenques xiclar esvalotades les aus rapinyadores creuant lo cel de plom, i els ferits catalans, boigs de rabiesa, cercant enemics cossos i en l'última bravesa clava'ls en les entranyes lo ferro fins el pom.Oh nit d'esglaiadora recordança! Sobre ton cor exhala, perduda l'esperança, l'últim sospir la pàtria dels cavallers, dels pros! L'afront, l'amagui eixa foscor tan trista! Si un llamp a tots per sempre nos apagués la vista! Oh! mai tornés a l'albada per llumenar los jous!...I esclata el sol! I s'alça Barcelona perduda en mar de flames! Sa veu per tot ressona; tan sols Déu calla, i es mor la santa llibertat! De sobte apar la terra esmortuïda. Per tot silenci i calma. Senyera maleïda, clavada en los cadavres, bateix la immensitat!Ai Pàtria, és la mortalla de tes glòries! Sos furs, los privilegis que et daren les victòries, en braços de tes víctimes traspassen cels roents! D'avui seràs lo joc d'eixes nissagues; cadenes feixugantes estriparan tes llagues; les flors dels cementiris t'arruixaran d'encens!I el monarca que els vicis engendraren, l'odiós Felip, lo monstre que un jorn foragitaren les infernades timbes dels fréstecs Pirineus, se nodrirà amb la sang de tes ferides, regirarà en ta pensa les ungles enrogides, i fins en tes entranyes esclafarà sos peus.Oh filla de l'honor i del coratge, flecta els genolls i prega. L'alè de l'esclavatge vora l'Etern congria lo càstig dels Nerons. Ja vindrà el temps que al cer de les cadenes fondran les flamarades eixides de tes venes vessant-lo gota a gota per sobre de sos fronts.Llavors t'enjoiaran perdudes gales; la llibertat dels avis te cobrirà amb ses ales, en camps de llors i palmes enfonsaràs lo peu; i el front duràs tan alt, que des la glòria te'l besaran los martres. Serà de nou ta història l'admiració dels pobles, lo sant orgull de Déu.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
