Power Probe Butane Soldering Kit
Hace 2 años
jueves, 29 de enero de 2009
poema ausiàs march
PREN-ME ENAIXÍ COM AL PATRÓ QUE EN PLATJA...
Pren-me enaixí com al patró que en platja
té sa gran nau e pensa haver castell:
veent lo cel esser molt clar e bell,
creu fermament d’una àncora assats haja.
E sent venir sobtós un temporal
de tempestat e temps incomportable;
lleva son jui: que si molt és durable,
cercar los ports més que aturar li val.
Moltes veus és que el vent és fortunal,
tant que no pot surtir sens lo contrari,
e cella clau qui us tanca dins l’armari
no pot obrir aquell mateix portal.
Així m’ha pres, trobant-me anamorat
per sobresalt qui em ve de vós, ma aimia:
del no amar, desalt ne té la via,
mas un sol pas meu no hi serà trobat.
Menys que lo peix és en lo bosc trobat
e los lleons dins l’aigua han llur sojorn,
la mia amor per null temps pendrà torn,
sol coneixent que de mi us doneu grat.
E fiu de vós que em sabreu bé conéixer
e, conegut, no em serà mal graïda
tota dolor havent per vós sentida:
lladoncs veureu les flames d’amor créixer.
Si mon voler he dat mal a paréixer,
creeu de cert que vera amor no em lluny:
pus que lo sol és cald al mes de juny
ard mon cor flac, sens algun grat meréixer.
Altre sens mi d’açò mereix la colpa:
vullau-li mal com tan humil servent
vos té secret per son defalliment.
Cest és amor, que mi, amant, encolpa.
Ma volentat ab la raó s’envolpa
e fan acord la qualitat seguint,
tals actes fent que al cos és defallint
en poc de temps una gran part de polpa:
lo poc dormir magresa al cos m’acosta;
dobla’m l’enginy per contemplar amor:
lo cos molt gras, trobant-se dormidor,
no pot dar pas en aquesta aspra costa.
Plena de seny, donau-me una crosta
del vostre pa, qui em lleve l’amargor:
de tot menjar m’ha pres gran dessabor
sinó d’aquell qui molta amor me costa.
Pren-me enaixí com al patró que en platja
té sa gran nau e pensa haver castell:
veent lo cel esser molt clar e bell,
creu fermament d’una àncora assats haja.
E sent venir sobtós un temporal
de tempestat e temps incomportable;
lleva son jui: que si molt és durable,
cercar los ports més que aturar li val.
Moltes veus és que el vent és fortunal,
tant que no pot surtir sens lo contrari,
e cella clau qui us tanca dins l’armari
no pot obrir aquell mateix portal.
Així m’ha pres, trobant-me anamorat
per sobresalt qui em ve de vós, ma aimia:
del no amar, desalt ne té la via,
mas un sol pas meu no hi serà trobat.
Menys que lo peix és en lo bosc trobat
e los lleons dins l’aigua han llur sojorn,
la mia amor per null temps pendrà torn,
sol coneixent que de mi us doneu grat.
E fiu de vós que em sabreu bé conéixer
e, conegut, no em serà mal graïda
tota dolor havent per vós sentida:
lladoncs veureu les flames d’amor créixer.
Si mon voler he dat mal a paréixer,
creeu de cert que vera amor no em lluny:
pus que lo sol és cald al mes de juny
ard mon cor flac, sens algun grat meréixer.
Altre sens mi d’açò mereix la colpa:
vullau-li mal com tan humil servent
vos té secret per son defalliment.
Cest és amor, que mi, amant, encolpa.
Ma volentat ab la raó s’envolpa
e fan acord la qualitat seguint,
tals actes fent que al cos és defallint
en poc de temps una gran part de polpa:
lo poc dormir magresa al cos m’acosta;
dobla’m l’enginy per contemplar amor:
lo cos molt gras, trobant-se dormidor,
no pot dar pas en aquesta aspra costa.
Plena de seny, donau-me una crosta
del vostre pa, qui em lleve l’amargor:
de tot menjar m’ha pres gran dessabor
sinó d’aquell qui molta amor me costa.
poema ausiàs march
AIXÍ COM CELL QUI EN LO SOMNI ES DELITA...
Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.
Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.
transició
La transició de la dictadura a la democràcia va significar per a Catalunya la reconstrucció i normalització cultural, política i social del país, després de les privacions de la llarga dictadura franquista.
La recuperació de la democràcia a l'Estat espanyol va obrir les portes al restabliment de l'autogovern català, abolit per Franco. El primer pas va ser la restauració de la Generalitat de Catalunya, amb la formació d'un govern provisional dirigit pel president Josep Tarradellas l'any 1977.
La Constitució espanyola de 1978 contemplava el desplegament d'un règim autonòmic, al que es van acollir primer les nacionalitats històriques i després la resta.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 va ser la base legal que va permetre de recuperar les institucions d'autogovern catalanes.
Les eleccions al Parlament de Catalunya de març de 1980, van inaugurar aquesta nova etapa d'autonomia política i a partir de llavors es va encetar un període llarg i estable per a Catalunya, que ha estat liderat políticament per la coalició Convergència i Unió i el seu líder, Jordi Pujol.
Tot i les limitacions de l'autonomia, i els enfrontaments, a vegades aspres, amb el Govern central, el Parlament de Catalunya ha pogut tirar endavant una important tasca legislativa en diferents àmbits.
En aquest marc, la societat catalana ha avançat en un procés de catalanització i ha viscut grans transformacions, com les derivades de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 1992.
Tanmateix, la política catalana ha tingut, al llarg de tot el període, una gran repercussió en la política general espanyola, jugant un paper clau en els moments en què el Govern central de torn no tenia la majoria absoluta per a governar.
La transició ens ha dut a una situació similar a la que es tenia en la Segona República, però no per a tothom és una situació satisfactòria. L'encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol segueix essent una assignatura pendent. I per a molts, seguim estant en transició...
La recuperació de la democràcia a l'Estat espanyol va obrir les portes al restabliment de l'autogovern català, abolit per Franco. El primer pas va ser la restauració de la Generalitat de Catalunya, amb la formació d'un govern provisional dirigit pel president Josep Tarradellas l'any 1977.
La Constitució espanyola de 1978 contemplava el desplegament d'un règim autonòmic, al que es van acollir primer les nacionalitats històriques i després la resta.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 va ser la base legal que va permetre de recuperar les institucions d'autogovern catalanes.
Les eleccions al Parlament de Catalunya de març de 1980, van inaugurar aquesta nova etapa d'autonomia política i a partir de llavors es va encetar un període llarg i estable per a Catalunya, que ha estat liderat políticament per la coalició Convergència i Unió i el seu líder, Jordi Pujol.
Tot i les limitacions de l'autonomia, i els enfrontaments, a vegades aspres, amb el Govern central, el Parlament de Catalunya ha pogut tirar endavant una important tasca legislativa en diferents àmbits.
En aquest marc, la societat catalana ha avançat en un procés de catalanització i ha viscut grans transformacions, com les derivades de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 1992.
Tanmateix, la política catalana ha tingut, al llarg de tot el període, una gran repercussió en la política general espanyola, jugant un paper clau en els moments en què el Govern central de torn no tenia la majoria absoluta per a governar.
La transició ens ha dut a una situació similar a la que es tenia en la Segona República, però no per a tothom és una situació satisfactòria. L'encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol segueix essent una assignatura pendent. I per a molts, seguim estant en transició...
franquisme
En primer lloc s'ha de tenir present que el Franquisme no fou una ideologia en si mateixa. Franco no va ser mai cap ideòleg ni cap intel·lectual com sí ho van ser Mussolini i Hitler. L'ideòleg del feixisme espanyol va ser José Antonio Primo de Rivera. El Franquisme es basava en la ideologia dels seus partidaris, que són els que van recolzar l'alçament militar del 18 de juliol de 1936 (el "glorioso alzamiento nacional"). Es caracteritza així pel pluralisme dins les forces polítiques del règim, on Franco era el moderador, situant-se així per sobre d'aquestes. Això explica la longevitat del règim i el lideratge indiscutible del Generalísimo. A més, cal tenir en compte el gran pragmatisme de Franco, que va anar variant ideològicament el règim i es va anar adaptant a les circumstàncies internes i internacionals de cada moment. Així, fins els anys 50 serà un règim de tipus feixista en sentit estricte, després anirà variant sense perdre el seu autoritarisme i els principis ideològics més significatius.
El Franquisme fou un règim polític autoritari. Neix d'una victòria militar a diferència dels altres règims similars, que neixen amb suport popular o per via electoral. És significatiu que Franco va al·ludir sempre a la "victòria" fins els anys 60, quan va canviar el seu discurs per parlar de "pau". Ell havia donat a Espanya la pau que per culpa dels règims liberals no havia tingut en tot el segle XIX i el que es portava del XX. A més, va ser un règim militarista on les decisions es prenien seguint el model de jerarquia militar. L'exèrcit era així una institució fonamental, que va estar sempre present en major o menor mesura en els governs de Franco.
A més és una dictadura en sentit estricte, on Franco té totes les atribucions de govern i controla tots els ressorts de l'Estat: cap d'estat, de govern, del partit únic i de l'exèrcit. Cal fer esment que això no succeïa a l'Itàlia feixista, on hi havia un rei que era cap d'estat i el consell nacional feixista va arribar a destituir Mussolini com a cap del govern el 1943. S’ha d'afegir a tot això el fet que les corts franquistes no tenien iniciativa legislativa. Així, Franco sostentà tant el poder executiu com el legislatiu, trencant-se el principi de separació de poders de la democràcia. Tot això fa que sigui un règim molt personalista, que va resistir estable durant gairebé 40 anys sense problemes, però no va sobreviure a la mort del dictador.
Tampoc hi havia sistemes representatius. Existia un únic partit denominat Movimiento Nacional, que estava format per la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A aquest partit havien de pertànyer obligatòriament tots els funcionaris que, a més, havien de jurar els "Principios Fundamentales del Movimiento" recollits en les Lleis Fonamentals, que establien l'organització política de l'estat, formant un símil de constitució. Espanya es definia com a democràcia orgànica. Aquest sistema suposava negar els drets polítics individuals i deixar la representativitat popular de forma indirecta en mans d'organismes (sindicat vertical, caps de família o municipis). A més, una part de les corts (mancades d'iniciativa legislativa) era designada directament per Franco i d'altres hi eren per dret propi (alguns alts càrrecs militars i eclesiàstics). Aquest sistema pretenia mostrar a la comunitat internacional la il·lusió que a l'Espanya franquista hi havia algun tipus de democràcia.
L’estat franquista fou capitalista, però amb gran intervencionisme econòmic per part de l'Estat, el qual intentà millorar l'economia mitjançant els successius Planes de Desarrollo. La propietat privada era un dret reconegut, però la nació estava per sobre dels interessos individuals. Aquest sistema és propi dels règims de tipus feixista i revestia de progressisme social un règim autoritari i què, per molt intervencionista i controlador que fos, sempre deixava els empresaris i terratinents per sobre dels treballadors en les negociacions. El control de les relacions laborals l'exercia el sindicat vertical i les vagues eren considerades subversives i estaven prohibides. Durant els anys 50 i més als 60 Franco ha d'anar suavitzant l'intervencionisme del règim per sortir de la crisi econòmica i assegurar-se el recolzament i les inversions dels aliats occidentals. L’intervencionisme estatal es va traduir arran del creixement econòmic del "desarrollismo" en gran corrupció política.
També s’ha de destacar el paper que va tenir l'Església catòlica, que fou un dels grans baluards del Franquisme, amb alguna excepció com el cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer, que va morir en l'exili. Aquesta s’havia sentit atacada per la República i Franco es presentava com l'home escollit per Déu per salvar la pàtria. L’Església va recolzar aquesta tesi i Franco li va concedir molts privilegis en el Concordat del 1953: benestar econòmic, poder social, un fur específic pel qual el clergat era jutjat de forma diferent, el matrimoni canònic era l'únic permès, ensenyament de la doctrina als centres d'educació, manca de censura en les seves publicacions... Amb tot, els anys 60 l'església catòlica española viu un profund procés de renovació arran del Concili Vaticà II. Apareixen nous capellans joves que no han viscut la Guerra Civil i la postguerra, amb actitud crítica al règim tant des del punt de vista social com polític. A més, l'Església basca serà sempre pròxima al nacionalisme i també serà crítica amb la dictadura. Així, es van produint canvis en part de l'Església que el Generalísimo mai va entendre i que es van fer evidents quan el 1975, un Franco malalt va fer les seves últimes execucions procés de Burgos i el Papa les va condemnar públicament.
En darrer lloc cal parlar dels recolzaments socials del règim. Primerament són els que havien recolzat el cop d'estat de 1936: els grans terratinents i burgesos industrials i financers (la burgesia catalana i la basca van ser favorables al règim), bona part de la petita burgesia i la pagesia influïda per l'Església catòlica. A més, s’ha d'afegir que la naixent classe mitjana dels anys 60 serà propera al règim, ja què es beneficien del “miracle econòmic” del "desarrollismo". Així, no posen problemes a la manca de llibertat pública a canvi de la prosperitat econòmica i la "pau" que la dictadura s'atribuïa. S’ha de tenir en compte l'ús de l'aparell propagandístic franquista, que difonia la ideologia del règim entre les classes populars, la censura i el control de l'ensenyament, que no només difonia l'ideari franquista, sinó que feia que les noves generacions estiguessin mancades de consciència política crítica, fet que s'ha denominat franquisme sociològic o majoria silenciosa.
El Franquisme fou un règim polític autoritari. Neix d'una victòria militar a diferència dels altres règims similars, que neixen amb suport popular o per via electoral. És significatiu que Franco va al·ludir sempre a la "victòria" fins els anys 60, quan va canviar el seu discurs per parlar de "pau". Ell havia donat a Espanya la pau que per culpa dels règims liberals no havia tingut en tot el segle XIX i el que es portava del XX. A més, va ser un règim militarista on les decisions es prenien seguint el model de jerarquia militar. L'exèrcit era així una institució fonamental, que va estar sempre present en major o menor mesura en els governs de Franco.
A més és una dictadura en sentit estricte, on Franco té totes les atribucions de govern i controla tots els ressorts de l'Estat: cap d'estat, de govern, del partit únic i de l'exèrcit. Cal fer esment que això no succeïa a l'Itàlia feixista, on hi havia un rei que era cap d'estat i el consell nacional feixista va arribar a destituir Mussolini com a cap del govern el 1943. S’ha d'afegir a tot això el fet que les corts franquistes no tenien iniciativa legislativa. Així, Franco sostentà tant el poder executiu com el legislatiu, trencant-se el principi de separació de poders de la democràcia. Tot això fa que sigui un règim molt personalista, que va resistir estable durant gairebé 40 anys sense problemes, però no va sobreviure a la mort del dictador.
Tampoc hi havia sistemes representatius. Existia un únic partit denominat Movimiento Nacional, que estava format per la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A aquest partit havien de pertànyer obligatòriament tots els funcionaris que, a més, havien de jurar els "Principios Fundamentales del Movimiento" recollits en les Lleis Fonamentals, que establien l'organització política de l'estat, formant un símil de constitució. Espanya es definia com a democràcia orgànica. Aquest sistema suposava negar els drets polítics individuals i deixar la representativitat popular de forma indirecta en mans d'organismes (sindicat vertical, caps de família o municipis). A més, una part de les corts (mancades d'iniciativa legislativa) era designada directament per Franco i d'altres hi eren per dret propi (alguns alts càrrecs militars i eclesiàstics). Aquest sistema pretenia mostrar a la comunitat internacional la il·lusió que a l'Espanya franquista hi havia algun tipus de democràcia.
L’estat franquista fou capitalista, però amb gran intervencionisme econòmic per part de l'Estat, el qual intentà millorar l'economia mitjançant els successius Planes de Desarrollo. La propietat privada era un dret reconegut, però la nació estava per sobre dels interessos individuals. Aquest sistema és propi dels règims de tipus feixista i revestia de progressisme social un règim autoritari i què, per molt intervencionista i controlador que fos, sempre deixava els empresaris i terratinents per sobre dels treballadors en les negociacions. El control de les relacions laborals l'exercia el sindicat vertical i les vagues eren considerades subversives i estaven prohibides. Durant els anys 50 i més als 60 Franco ha d'anar suavitzant l'intervencionisme del règim per sortir de la crisi econòmica i assegurar-se el recolzament i les inversions dels aliats occidentals. L’intervencionisme estatal es va traduir arran del creixement econòmic del "desarrollismo" en gran corrupció política.
També s’ha de destacar el paper que va tenir l'Església catòlica, que fou un dels grans baluards del Franquisme, amb alguna excepció com el cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer, que va morir en l'exili. Aquesta s’havia sentit atacada per la República i Franco es presentava com l'home escollit per Déu per salvar la pàtria. L’Església va recolzar aquesta tesi i Franco li va concedir molts privilegis en el Concordat del 1953: benestar econòmic, poder social, un fur específic pel qual el clergat era jutjat de forma diferent, el matrimoni canònic era l'únic permès, ensenyament de la doctrina als centres d'educació, manca de censura en les seves publicacions... Amb tot, els anys 60 l'església catòlica española viu un profund procés de renovació arran del Concili Vaticà II. Apareixen nous capellans joves que no han viscut la Guerra Civil i la postguerra, amb actitud crítica al règim tant des del punt de vista social com polític. A més, l'Església basca serà sempre pròxima al nacionalisme i també serà crítica amb la dictadura. Així, es van produint canvis en part de l'Església que el Generalísimo mai va entendre i que es van fer evidents quan el 1975, un Franco malalt va fer les seves últimes execucions procés de Burgos i el Papa les va condemnar públicament.
En darrer lloc cal parlar dels recolzaments socials del règim. Primerament són els que havien recolzat el cop d'estat de 1936: els grans terratinents i burgesos industrials i financers (la burgesia catalana i la basca van ser favorables al règim), bona part de la petita burgesia i la pagesia influïda per l'Església catòlica. A més, s’ha d'afegir que la naixent classe mitjana dels anys 60 serà propera al règim, ja què es beneficien del “miracle econòmic” del "desarrollismo". Així, no posen problemes a la manca de llibertat pública a canvi de la prosperitat econòmica i la "pau" que la dictadura s'atribuïa. S’ha de tenir en compte l'ús de l'aparell propagandístic franquista, que difonia la ideologia del règim entre les classes populars, la censura i el control de l'ensenyament, que no només difonia l'ideari franquista, sinó que feia que les noves generacions estiguessin mancades de consciència política crítica, fet que s'ha denominat franquisme sociològic o majoria silenciosa.
biografia vicents andrés estellés
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners. Quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i el record que en tenia d'aquesta no era excessivament dolent. Durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb divuit anys, va publicar el seu primer article al diari "Jornada", i a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursar la carrera com a becat; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, on feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, " La Primera Soledad" i " La Nit", "inspirats en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb divuit anys, va publicar el seu primer article al diari "Jornada", i a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursar la carrera com a becat; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, on feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, " La Primera Soledad" i " La Nit", "inspirats en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
viernes, 16 de enero de 2009
Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter costumista, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.
A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del simbolisme per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals simbolistes –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.
L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del modernisme (sense abandonar del tot el costumisme vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat regeneracionista (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut esteticista(simbolista per la concepció simbòlica dels personatges i decadentista per la visió del món que se’n desprèn).
Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes esteticistes i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més realista –amb l’inevitable regust comunista–, alguna d’escadussera de ressò regeneracionista com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el costumisme sense pal·liatius.
L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al noucentisme, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.
A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:
1.Art Total A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.5
2.esteticisme B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.4
3.regeneracionisme C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat. 2
4.simbolisme D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).1
5.decadentisme E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.3
A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del simbolisme per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals simbolistes –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.
L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del modernisme (sense abandonar del tot el costumisme vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat regeneracionista (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut esteticista(simbolista per la concepció simbòlica dels personatges i decadentista per la visió del món que se’n desprèn).
Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes esteticistes i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més realista –amb l’inevitable regust comunista–, alguna d’escadussera de ressò regeneracionista com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el costumisme sense pal·liatius.
L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al noucentisme, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.
A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:
1.Art Total A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.5
2.esteticisme B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.4
3.regeneracionisme C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat. 2
4.simbolisme D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).1
5.decadentisme E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.3
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
