mancomunitat

Josep carner

josep carner

Josep Carner i Puig-Oriol (Pere de Maldar) (Barcelona, el 9 de febrer de 1884 - Brussel·les, el 4 de juny de 1970), fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme.

Resum biogràfic

En 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme. Es llicencià en Dret i Filosofia. En aquesta època col·laborà a Montserrat i L'Atlàntida, entre d'altres revistes. Dirigí de fet Catalunya2 (1903-1905), Empori (1907-1908) i Catalunya (1913- 1914). El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i col·laborà amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua.

A principis de segle XX s'incorporà a La Veu de Catalunya, i hi escrigué fins al 1928. El 1915 es casà amb la xilena Carmen de Ossa ( -Líban, 1935), amb qui tingué dos fills: Anna Maria i Josep.

Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Després de la mort d'aquest, el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular, i al març del 1921, ingressa a la carrera diplomàtica, i marxa de Catalunya cap a Gènova per instal·lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya. Va exercir càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil espanyola va ser un dels pocs diplomàtics que es mantingué fidel a la República. A causa d'aquest fet i del manteniment de les seves fermes conviccions catalanistes i democràtiques, el 1939 el seu allunyament de Catalunya esdevingué forçat i no hi va tornar a residir mai més.

Es casà amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet en segones núpcies i emprengué el camí de l'exili, primer a Mèxic (1939 al 1945), on fou professor al Colegio de México, i després a Bèlgica on morí l'any 1970, poc després d'un breu (i sembla que no gaire conscient) retorn a Catalunya.

Obra poètica

Si es coneix Josep Carner com el príncep dels poetes és perquè, amb la seva obra poètica, va situar la poesia catalana a l'alçada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles d'abandonament del català com a llengua de cultura l'havien forçada, envigorint les troballes dels seus mestres anteriors (especialment, Jacint Verdaguer, Joan Maragall i els poetes de l'Escola Mallorquina) i aportant-hi la gràcia del seu inconfusible estil. En les seves poesies uneix la tradició literària europea des de la clàssica de Francesco Petrarca fins a la pròpia catalana passant per l'obra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del XVIII, una tradició filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal que amoroseix amb components de delectada contemplació i distanciada ironia un pensament d'humilitat franciscana i d'inconfessat escepticisme quant a la condició humana.

D'acord amb la relació establerta per Jaume Coll ^[1], el corpus dels llibres de poesia de Josep Carner està constituït per:

• Llibre dels poetas (1904)
• Corones (1904)
• Primer llibre de sonets (1905)
• Els fruits saborosos (1906)
• Segon llibre de sonets (1907)
• La malvestat d'Oriana (1910)
• Verger de les galanies (1911)
• Les monjoies (1912)
• Auques i ventalls (1914)
• La paraula en el vent (1914)
• Bella terra, bella gent (1918)
• L'oreig entre les canyes (1920)
• La inútil ofrena (1924)
• El cor quiet (1925)
• Sons de lira i flabiol (1927)
• Els fruits saborosos (1928)
• El veire encantat (1933)
• Auques i ventalls (1935)
• La primavera al poblet (1935)
• Lluna i llanterna (1935)
• Bella terra, bella gent (1936)
• Nabi (1941)
• Tres diumenges (1946)
• Paliers (1950)
• Llunyania (1952)
• Arbres (1953)
• Obres completes Poesia, 1957)(recull). Dins Poesia hi ha una secció que pot ser considerada un llibre nou: es tracta d'Absència i els temes recurrents hi són l'exili i la pàtria.
• Lligam (1961)
• Museu zoològic (1963)
• Bestiari (1964)
• Encís de Provença (1966)
• El tomb de l'any (1966)

Teatre

• El giravolt de maig (1928)
• El Ben Cofat i l'Altre (1951)
• Cop de vent (1966)

Prosa

• L'idil·li dels nyanyos (1903)
• Les planetes del verdum (1918)
• Les bonhomies (1925)
• Tres estels i un ròssec (1927)

joan maragall

Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – Barcelona, 20 de desembre de 1911) va ser un poeta català.

Corrents en la seva obra

Maragall era el fill petit de la seva família i tenia tres germanes. El seu pare, fabricant tèxtil. Estudià dret quan el seu pare volia que es cuidés de la fàbrica, però això no l'impedí ser un gran poeta i periodista.

La seva poesia passa per diverses etapes sempre moguda, però, per dos corrents: el vitalisme i el decadentisme.

1a Etapa vitalista (1888–1893)

La seva primera etapa d'escriptor i poeta destaca pels poemes plens de vitalitat i energia. El 1888 va publicar el 1r poema important, L'oda infinita, obra que conté la seva teoria poètica. Aquest mateix any va ajudar el seu pare que es va arruinar i es va professionalitzar com a escriptor. El 1891 es va casar amb Clara Noble i va començar a publicar a la revista L'Avenç, on va col·laborar fins al 1893 com a traductor i poeta. El 1892 va escriure Pirinenques, una obra amb fragments decadentistes, i va començar a escriure al Diario de Barcelona.

A partir de 1893 es va donar a conèixer com a poeta i va començar a ser conegut i estimat. Va participar en la Festa Modernista de Sitges on va donar a conèixer fragments de Nietzsche. A l'estiu, de vacances a Sant Joan de les Abadesses va escriure La vaca cega. En arribar a casa després de l'atemptat al Liceu va veure la seva dona donant el pit al seu fill i a partir d'aquesta imatge va escriure Paternal. També és d'aquest mateix any el poema Excelsior.

1a Etapa decadentista (1894–1895)

El 1894 i una mica per seguir la moda del moment va entrar en un període decadentista del qual destaquen les Estrofes decadentistes (1894) i el recull de poesia Poesies (1895), on apareix publicat La vaca cega.

2a Etapa vitalista (1896–1905)

En aquesta segona etapa vitalista Maragall descobreix un catalanisme diferent de la Renaixença que aparella al vitalisme. El 1900 escriu el seu llibre culminant Visions & Cants. A partir de l'any 1900 es va distanciant del modernisme i esdevé un escriptor de fama reconeguda. En aquests anys va traduir Novalis, escriptor alemany, i va fixar la seva teoria literària. El 1903 va ser elegit president de l'Ateneu de Barcelona i el seu discurs va ser l'Elogi de la paraula, un discurs on elogia la paraula i el poder que té per expressar tot el pensament. L'any 1904, per haver guanyat tres premis als Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber.

2a etapa decadentista (1906–1909)

En aquests anys Maragall va patir un moment de depressió degut a la incomprensió que sentia i va patir davant l'avanç del Noucentisme. D'aquesta època són Enllà (1906), un recull de poesies on apareix la 2a part del Comte Arnau, Haidé(1906) i Nausica (1906), basat en la Penélope de l'Odissea d'Homer.

3a etapa vitalista (1909–1911)

En aquesta última etapa Maragall recupera l'individualisme i el vitalisme de les primeres èpoques. Es dedica a intranquil·litzar l'ànim burgès que s'autoexculpa dels fets de la Setmana Tragica amb articles com L'Església cremada. D'aquesta època és Seqüències, que conté el Cant Espiritual i la 3a part d' El comte Arnau i Oda nova a Barcelona.

Temàtica

La temàtica en l'obra de Joan Maragall és de les més àmplies. Tots els mòbils eterns de la poesia hi són presents: l'amor, la natura, el cant de la seva terra i la seva ciutat, la llegenda, els elements espirituals. El poema La vaca cega, per exemple, s'inclou en la temàtica de la natura, un dels temes cabdals en la poesia de Maragall. En la natura, com en d'altres temes tractats per Maragall, com el paisatge i les tradicions, tòpics dels poetes romàntics, hi veia possibilitats de vida, de salut, de regeneració, d'energia vital.

-La primera carctetristica de la nove...

-La primera característica de la novel·la modernista conincideix amb el personatge principal la Mila, novel·la Solitud.
La segona carcteristica també coincideix amb el modernista però que en l' obra els objectes que prenen un sentit simbòlic són els mobles quan entra a la casa. La següent característica coincideix amb el personatge l´Ànima que es caracteritza per que es bàrbar i despiadat.
La quarta característica s´ajusta a dos personatges la Mila i el pastor.
La quinta en aquet cas si són detallistes les descripcions.
La sisena coincideix més amb l escena de la festa.
La setena característica segueix l' escena del nen malalt. I per últim la vuitena característica i l´última el llenguatge normalitzat el troben al llarg de l'obra, en canvi el pastor s'expressa amb dialecte empordanès.