pag 11

1-creieu que la vostra escola és un dels elements més importants d’integració de les persones vingudes
de fora de Catalunya? Per què?si per que la cultura es molt important en el nostre pais, la gent imigrant vinguda d´altres paisos també tenen dret a gaudir com nosaltres d´una bona formació
– De quins països provenen els companys i companyes del vostre centre? Els ha estat fàcil l’adaptació
a Catalunya, a la gent, al clima, a la llengua, a la gastronomia, als costums…?

equador,marroc,romania,colombia,

2-Busqueu, a la vostra població o al vostre barri, quin és el teixit associatiu que permet el retrobament
dels diferents nuclis de població arribats a Catalunya des de diferents punts del món i digueu quina
mena d’entitats propicien aquesta agrupació: culturals, d’oci, de servei? Detalleu-les a continuació
i digueu quines activitats hi desenvolupen.

3-Anys enrere, resultava difícil de trobar en qualsevol població catalana productes propis d’altres països.
– Creieu que això ha canviat ara? Per què? Quina mena de productes s’hi comercialitzen més habitualment?

pag 7 del dossier de la sortida de literatura

1-Busqueu fotografies actuals dels llocs on van
ubicar-se els camps de concentració francesos.
Hi queda algun rastre que els identifiqui?






els camps de concentració es diferencia perque alguns llocs estan tancats amb reixes per que no s´ecapara la gent

2-Informeu-vos de la capacitat mitjana d’un camp
de futbol de primera divisió i calculeu quants
camps de futbol podrien omplir-se amb el
nombre de refugiats que van passar a França.

18,3 camps de futbol
3-Cerqueu quin o quins municipis de Catalunya
tenen un nombre d’habitants semblant. Perquè
us en feu una idea, us direm que la comarca del
Tarragonès té actualment una població de
204.242 habitants.

# arago
# Abrera
# Aguilar de Segarra
# Aiguafreda
# Alella
# Alpens
# Ametlla del Vallès - L
# Arenys de Mar
# Arenys de Munt
# Argençola
# Argentona
# Artés
# Avià
# Avinyó
# Avinyonet del Penedès
# Badalona
# Badia del Vallès
# Bagà
# Balenyà
# Balsareny
# Barberà del Vallès
# Barcelona
# Begues
# Bellprat
# Berga
# Bigues i Riells
# Borredà
# Bruc - El
# Brull - El
# Cabanyes - Les
# Cabrera de Mar
# Cabrera dIgualada
# Cabrils
# Calaf
# Calders
# Caldes de Montbui
# Caldes dEstrac
# Calella
# Calonge de Segarra
# Calldetenes
# Callús
# Campins
# Canet de Mar
# Canovelles
# Cànoves i Samalús
# Canyelles
# Capellades
# Capolat
# Cardedeu
# Cardona
# Carme
# Casserres
# Castell de lAreny
# Castellar de nHug
# Castellar del Riu
# Castellar del Vallès
# Castellbell i el Vilar
# Castellbisbal
# Castellcir
# Castelldefels
# Castellet i la Gornal
# Castellfollit de Riubregós
# Castellfollit del Boix
# Castellgalí
# Castellnou de Bages
# Castellolí
# Castellterçol
# Castellví de la Marca
# Castellví de Rosanes
# Centelles
# Cercs
# Cerdanyola del Vallès
# Cervelló
# Collbató
# Collsuspina
# Copons
# Corbera de Llobregat
# Cornellà de Llobregat
# Cubelles
# Dosrius
# Esparreguera
# Esplugues de Llobregat
# Espunyola - L
# Estany - L
# Figaró Montmany
# Fígols
# Fogars de la Selva
# Fogars de Montclús
# Folgueroles
# Fonollosa
# Font rubí
# Franqueses del Vallès - Les
# Gaià
# Gallifa
# Garriga - La
# Gavà
# Gelida
# Gironella
# Gisclareny
# Granada - La
# Granera
# Granollers
# Gualba
# Guardiola de Berguedà
# Gurb
# Hospitalet de Llobregat - L
# Hostalets de Pierola - Els
# Igualada
# Jorba
# Llacuna - La
# Llagosta - La
# Lliçà dAmunt
# Lliçà de Vall
# Llinars del Vallès

caputxinada

Bonaventura Carles Aribau:

“La pàtria”


Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

o serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,

dels núvols e del cel de lluny vos distingia,

per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,

com guarda vigilant cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del Jueu,

i al mig del mar immens, la mallorquina nau.



Jo ton superbe front coneixia llavors,

com conèixer pogués lo front de mos parents;

coneixia també lo so de tos torrents,

com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Més arrencat després per fats perseguidors,

ja no conec ni sent com en millors vegades:

així d’arbre migrat a terres apartades

son gust perden los fruits e son perfum les flors.



Què val que m’haja tret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella,

si el cant del trobador no sent la mia orella,

ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport

i veig del Llobregat la platja serpentina,

que, fora de cantar en llengua llemosina,

no em queda més plaer, no tinc altre conhort.



Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,

que ompliren l’univers de llurs costums i lleis,

la llengua d’aquells forts que acataren los reis,

defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis

per estranya regió l’accent nadiu, no plora,

que en pensar en sos llars, no és costum ni s’enyora,

ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis”.



En llemosí sonà lo meu primer vagit,

quan del mugró matern la dolça llet bevia;

en llemosí al Senyor pregava cada dia,

e càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,

en llemosí li parl, que llengua altra no sent,

i ma boca llavors no sap mentir ni ment,

puix surten mes raons del centre de mon pit.



Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat

que puga d’home en cor gravar la mà del cel,

oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

que em tornes les virtuts de ma innocent edat.

Ix, i crida pel món que mai mon cor, ingrat,

cessarà de cantar mon patró la glòria

i passe per ta veu son nom i sa memòria

als propis, als estranys, a la posteritat.

caputxinada

La Caputxinada és el nom amb que es coneixen els fets que varen tenir lloc al convent dels Pares Caputxins de Sarrià (Barcelona), entre el 9 i el 11 de març de 1966 amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) on s'havien d'aprovar la declaració de principis i els estatuts del sindicat. Hi assistiren 450 representants d'estudiants, professors i intel·lectuals, com Salvador Espriu, Ernest Lluch, Oriol Bohigas, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Jordi Solé Tura, Raimon Obiols, Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat Roig i Fransitorra, Ricard Salvat, Joan Oliver, José Agustín Goytisolo, Albert Ràfols-Casamada, Manuel Sacristán, Francisco Fernández Buey, Josep Maria Trias de Bes i Serra, Mercè Sala i altres.

El setge i posterior assalt al convent de la policia franquista ordenat pel comissari Vicente Juan Creix i el responsable de governació Camilo Alonso Vega engegà un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, que fou el germen de la Taula Rodona Democràtica de l'oposició catalana (antecedent de l'Assemblea de Catalunya), i reforçà la incorporació a la lluita antifranquista de sectors eclesiàstics, amb una manifestació de capellans a Barcelona l'11 de maig del mateix any.

guerra civil espanyola

- qui va desencadenar el conflicte?FRANCISCO FRANCO


-quines van ser-ne les causes? ELS MILITARS ANTIREPUBLICANS S´AIXECAREN EN ARMES CONTRA EL GOVERN LEGÍTIM EL 18 DE JULIOL DE 1936 A LES PLACES NORD-AFRICANES I TRES DIES DESPRES CONTROLAREN UN TERÇ DEL TERRITORI;LES ZONES MÉS INDUSTRIALITZADES (CATALUNYA, PAÍS BASC, MADRID, ASTÚRIES) L´EST I EL SUD-ESTS PENINSULAR ROMANGUEREN EN MANS REPUBLICANES. EL COP D´ESTAT FRACASSÀ PERÒ DONÀ LLOC A LA GUERRA CIVIL QUE LA DIRIGIA


-quins personatges hi van intervenir?
FRANCISCO FRANCO
MUSSOLINI
HITLER


-com es va resoldre el conflicte? EL PODER REPUBLICÀ FRAGMENTAT PER DIVISIONS INTERNES COMENÇÀ NEGOCIASIONS AMB EL GOVERN FRANQUISTA DE BURGOS PER ARRIBAR A LA PAU. LES NEGOCIASIONS FRACASSAREN I EL 26 DE MARÇ ELS FRANQUISTES ARRIBAREN A MADRID. LES POQUES CAPITALS DE PROVÍNCIA QUE ROMANIEN EN MANS DE LA REPÚBLICA VAN CAURE I EL DIA 1 D´ABRIL DE 1939 ACABÁ LA GUERRA

quins personatges hi van intervenir?
hereu de l´imperi austro-hongarè
arxiduc francesc ferran
esposa del arxiduc
gavrilo princip (asessi del arxiduc i la seva esposa)
Bòsnia-herzegovia
baro de beyens
diplomatic de belga
sarajevo
woodrow wilson
kàiser
ferdinand foch
trianon i neuilly


com es va resoldre la guerra?
L'any 1918 es torna a la guerra de moviment. Reforçats per les tropes provinents del front est, els alemanys posen totes les seves forces en l'última ofensiva de l'oest, a partir de març de 1918, sobre el riu Somme, a Flandes, al Chemin des Dames i a Champagne (Ofensiva Michael). Inicialment, l'operació gaudeix d'un èxit espectacular, particularment en el front del 5è exèrcit britànic, les divisions del qual es troben mancades de soldats. Malgrat els grans avenços dels primers dies, no aconsegueixen trencar les línies aliades, i les fallides logístiques acaben per condemnar l'ofensiva. A partir d'aquí els aliats contraatacaran fins al final de la guerra: mal alimentades, mal rellevades, cansades, les tropes alemanyes no van poder resistir els exèrcits aliats coordinats pel general Ferdinand Foch i reforçats pel material i els homes americans, els primers tancs (Renault FT-17) i la superioritat submarina i aèria: després d'una revolució obrera a Berlín, el govern de la nova república alemanya signà l'armistici de Rethondes l'11 de novembre de 1918.

la primera guerra mundial

quins països s´hi van veure implicats?van intervenir les principals potències europees, però també altres països d'arreu del món. Dels 32 països participants, els principals països involucrats van ser, d'una banda, els anomenats «aliats»: França, l'Imperi Britànic, Sèrbia, l'Imperi Rus, els Estats Units i Itàlia, i de l'altra les «Potències Centrals»: l'Imperi Alemany, l'imperi Austrohongarès, l'Imperi Turc i Bulgària.


què va desencadenar la guerra? l´arxiduc francesc ferran, fou assasinat juntament amb la seva esposa el 28 de juny de 1914 per l´estududiant nacionalista serbi gavrilo princip
àustria sospità des del primers moments de la intervenció de sèrbia en el magnicidi i un mes desprès de l´esdeveniment començà a maquinar ls resposta
aixì un fet aÏllat encara que importsnt fiu el desencadenament del primer gran enfrontament armat del s xx

joan salvat papasseit

ARQUER D'AMOR

Si et veia la sina
veia dos fitons;
oh, deixa'm, amiga,
que provi el meu pols.

Si un pit et sagnava,
beuria la sang;
si et sagnava l'altre,
amb les dues mans.

Obre ben bé els braços
i acluca bé els ulls:
si la carn no es bada
la vida s'esmuny.

Quan sentis ma boca
aguanta l'alè-
t'estremiràs tota
i és quan jo et prendré.

Amiga, la vida
és una cançó.
Jo canto ta sina,
arqueret d'amor.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Regenta

La Regenta és una novel·la de Leopoldo Alas "Clarín" que representa un dels màxims exponents del naturalisme espanyol. Explica la història d'Ana Ozores i els seus amors amb el capellà de Vetusta (una al·legoria d'Oviedo) i com topen amb les convencions de l'època. Un altre rival amorós, el típic Don Juan, entra en joc per complicar la trama. Escrita en 1884, de seguida va comptar amb l'èxit del públic, que va motivar adaptacions al cinema i la televisió.

L'autor critica la vida de província, que provoca un avorriment mortal en la protagonista i és la causa dels seus problemes sentimentals, en la línia d'altres obres de l'època com Madame Bovary o Anna Karenina. L'heroïna busca un amor romàntic, ben allunyat del que li pot oferir el seu marit, un burgès sense passió. Les alternatives entre la seducció i l'enteniment personal però pecaminós acaben amb la pau del poble.

Destaquen les descripcions del paisatge i dels sentiments dels personatges. La narració és en tercera persona omniscient i l'estructura avança linealment

pilar prim

Pilar Prim és l'última gran novel la de Narcís Oller i, des del punt de vista estètic, la més aconseguida. Es va publicar en 1906, ara fa cent anys, després d'un procés de gestació llarg i de nombrosos dubtes de l'autor, que ell mateix relata a les seves Memòries literàries.

Pilar Prim continua alimentant (sobretot en els primers capítols) dels nombrosos materials de la realitat (paisatgístics, legals, de costums) que el lector del seu temps identificava clarament i que l'actual encara pot reconèixer, perquè Narcís Oller no renuncia a cap moment a la poètica realista, a construir les seves obres a partir de l'observació del món. En aquest cas el narrador descriu acuradament un viatge a Puigcerdà, que l'autor feia habitualment amb motiu de les seves estiueig, i els paratges de la Cerdanya, que coneixia prou bé, així com la ciutat de Barcelona, i els conflictes legals que poden sorgir a arran d'una disposició testamentària. Aquesta primera part ens pot servir encara avui per fer un recorregut pel territori, un viatge literari i real en tren, observant la fesomia dels grans panorames, de les estacions, de les concentracions industrials de les antigues colònies tèxtils, i reconeixent tots els elements paisatgístics inclosos en la novel la que, d'una manera o altra, encara formen part del nostre entorn, al costat d'aquells elements que formen part de les costums d'una època pretèrita i que imaginem perfectament en aquest escenari natural.

madame bovary

Madame Bovary és una famosa obra del realisme de Gustave Flaubert publicada el 1857. La seva protagonista és Emma Bovary, que ha esdevingut un arquetip literari. La novel·la narra els pensaments i vivències d'aquesta dona, infeliçment casada, a la recerca d'una altra vida i la seva influència en la gent que l'envolta.

Emma ha estat anomenada "Quixot femení" perquè són les lectures les que la fan embogir i buscar una vida inexistent, molt millor que la que té en realitat amb el seu marit Charles. Ella voldria viure les aventures de les novel·les del romanticisme. Per això busca diversos amants i va gastant la fortuna del seu espòs, anhelant el luxe que embolcalla les seves heroïnes.

La seva figura critica la burgesia i el seu convencionalisme, incapaç de viure com demana la imaginació i el sentiment, però també culpable d'ofegar-la per ser dona fins que no li queden sortides. L'estil del narrador, en tercera persona omniscient, permet criticar aquesta classe social sense arribar a acceptar la fugida que representen les lectures de la protagonista (com es veu al final de l'obra). Es focalitza en Emma però alterna amb la visió del marit, l'apotecari i els diversos amants per contrastar-ne les intencions amb la visió ingènua d'ella.

En aquesta novel•la de Gustave Flaubert, trobem a la protagonista Emma, de la qual podríem dir moltes coses, però un dels aspectes a ressaltar, d’aquest personatge és la sensualitat que li aporta a la novel•la, i que en diferents ocasions fa canviar el punt de vista d’aquesta. La sensualitat de la protagonista es pròpia d’una dona de la seva època: insinuant, presumida,coqueta,etc… En varies ocasions al llarg de tota la novel•la podem percebre aquesta sensualitat. Per exemple a l’escena a la que esta donant un passeig amb Rodolphe a cavall. El moviment del cavall, el fet de que a ella se l’hi veies el botí i una petita part de la cama, els frecs involuntaris de les cames al passar molt junts amb els cavalls,etc… O en el moment en el que estan tenint una conversa quan són les festes de Yonville, Rodolphe fa un intent d’aproximar-se a ella, posant la seva mà a la cuixa d’ella, i aquesta seguint la intenció d’en Rodolphe col•loca la seva mà a sobre la d’ell. La sensualitat que podem trobar en aquestes dos escenes apareixen en moltes altres al llarg de la novel•la.

A la novel•la de Gustave Flaubert, ens trobem amb la protagonista Emma, filla d’un granger i muller de Charles Bovary. Emma va ser educada al convent de les Ursalines. La seva educació va ser molt esmerada, sàvia: Dansa , geografia, dibuix, cosir, tocar el piano, etc.. Una altre cosa que al llarg de la seva vida li condicionarà la seva personalitat, seran les lectures de novel•les romàntiques, d’heroïnes, etc.. Fruit d’una educació romàntica, plena de somnis no complerts i fantasies, en un ambient en el que els protagonistes no es veuen com realment són, sinó com voldrien ser, Emma Bovary s’enfronta amb la frustració de les seves esperances e il•lusions.








Traduccions catalanes
Madame Bovary, traducció de Ramon Xuriguera. Barcelona: Aymà, 1965 (reimp. 1986, 1994, 1999)
Madame Bovary, traducció de Ramon Xuriguera i revisió de Joaquim Sala Sanahuja. Barcelona: Proa, 2001
Madame Bovary, traducció de Lluís Maria Todó. Barcelona: Columna, 1992 (reimp. 1993, 1996)

ramona adéu

Ramona adéu té com a protagonistes tres dones barcelonines d'una mateixa família -ávia, mare, filla-, que porten un mateix nom, Ramona. Les dues primeres estimen amb passió la Barcelona que les envolta, mentre que Mundeta, la darrera component de la saga, viu en una Barcelona en franca decadència. Al llibre, hi ha tres Barcelones, i tres sentiments diferents enfront la ciutat. Per un diari amb data concreta- sabem que la primera Ramona viu al barri de Gràcia, quan era encara un poble que no formava part de la ciutat; i ens, assabentem, també, de la inauguració del primer tramvia elèctric, de la guerra de les colònies i dels seus problemes, de la integració del barri a la ciutat ... ; però sobretot coneixen el profund amor d'aquest personatge per la seva ciutat, un amor que farà que, a París, s'enyori profundament. En canvi, per a Mundeta, per la universitària que viu en plena època franquista, Barcelona és, ja, una ciutat decadent que conserva únicament alguns espais interessants -aquells més antics, que tenen com a centre la Rambla-, però que el pas del temps ha degradat; és, sobretot, sota la dictadura, una ciutat opressora de la qual Mundeta vol escapar

montserrat roig

Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 1946 - 1991). Va néixer el 13 de juny de 1946 a Barcelona, en el si d'una família burgesa liberal de la dreta de l'Eixample. El seu pare,Tomàs Roig i Llop, fou metge i escriptor. Des de ben jove, va participar en els moviments de protesta d'estudiants que es feien a les darreries del franquisme a Barcelona. L'any 1968 es va llicenciar en filosofia i lletres i es va doctorar el 1970. Va ser també lectora d'espanyol a Bristol el curs 1972-1973. A partir del 1970 que guanya el premi Víctor Català amb Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volenes dedica professionalment a la literatura. Amb aquest recull de contes inicia un cicle novel·lístic: Ramona adéu(1972), que retrata tres generacions de dones, àvia, mare i filla que viuen les seves històries personals amb el rerefons dels moments claus de la història del país. La mateixa nissaga apareixerà a El temps de les cireres(1977) amb el qual obté el premi Sant Jordi. També és destacable la seva tasca com a periodista, des de la qual manifesta la seva voluntat per construir una tradició de periodisme culte, feminista i amb la voluntat de recuperar la memòria històrica del país. Aconsegueix gran popularitat amb les entrevistes, que posteriorment publica en la sèrie de llibres coneguda com Retrats paral·lels. Una altra obra de gran ressò fou Els catalans als camps nazis(1977), premi Crítica Serra d'Or, el qual és un document excepcional de testimoniatge. El 1977 entra com a periodista al canal català de TVE i hi realitza un reeixit programa d'entrevistes, Personatges, que també dóna nom a una sèrie de dos llibres. L'hora violeta(1980)és la novel·la que culmina el seu posicionament feminista, a partir d'aquí les seves novel·les prendran un caire diferent. Més tard publicarà L'òpera quotidiana (1982), La veu melodiosa(1987) i el recull de contes El cant de la joventut(1989). D'entre les seves obres més premiades destaquem també L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana 1985, escrit a partir d'una estada a Leningrad i que testimonia el setge que va patir la ciutat per part dels nazis. La darrera de les seves publicacions és Digues que m'estimes encara que sigui mentida de l'any 1991, on l'autora hi confegeix una poètica personal a tall de testament literari. Montserrat Roig morí a Barcelona el 1991.

Ramona, adéu, 1972
El temps de les cireres, 1977
Els catalans als camps nazis, 1977
L'hora violeta, 1980
¿Tiempo de mujer?, 1980
L'Òpera quotidiana, 1982
L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), 1985
La veu melodiosa, 1987
El cant de la joventut, 1989
Reivindicació de la senyora Clito Mestres (teatre), 1990
Digues que m'estimes encara que sigui mentida, 1991

exercicis antologia poètica

11. Aclariu el significat d’aquestes paraules:
Escurada: Acció d’escurar o d’escurçar-se; l’efecte.
Agrana :recollí i tirar cap endavant una granera qualque cosa
Natges:cada una de les dues porcions carnoses simètriques situades en la part posteriors entre les cuixes y el costellam
Safa: canapè sobretot encoixinat
copules, Element lingüístic que uneix l’atribut i el subjecte.
Egloga: Poema bucòlic en què s’introdueixen pastors que conversen de llurs amors, de les coses de la vida campestre
12.Busca informació de Joan fuster:
Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel.lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada en temes, destaca per la seva transcendència l'assaig polític Nosaltres, els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, sant Vicent Ferrer, Salvador Espriu i Josep Pla, entre d'altres. Estructura una coherent i documentada teoria de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural.

Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).
13. Relacioneu els adjectius de la columna de l’esquerra, que apareixen en els poemes de
l’antologia amb un sinònim dels que hi ha a la columna de la dreta. Feu servir el diccionari
si és necessari:

novell 1
coenta 2
bord 3
prenyada 4
mollar 5
remullats 6
tendre 7
saberuts 8
socarrada 9
atarantats 10
tendra 7
doctes 8
molsuda5
arruixats 6
bastard 3
torbats 10
embarassada 4
socarrimada9
nou 1
cremant 2


14. Fent servir el diccionari, esbrineu el significat que tenen els substantius remarcats de
les citacions següents en el context en què apareixen:
1. i et segueixen xafant llaunes buides i tests (1.30) Bocí d’un objecte de terrissa trencat
2. Car tu ens duus un perquè / i un gratíssim desfici (1.35-36) Agitació deguda a un mal físic o moral que provoca intranquil•litat, a una cosa que despacienta fortament, a les punyides d’un desig violent.
3. els cossos ajaguts sobre l’estora (2.5) Peça feta de llates trenades d’espart o de jute, de joncs, de palla, etc., destinada principalment a cobrir el paviment de les habitacions
4. com si em tirassen un alè al bescoll (2.75) Nuca, especialment la dels animals
5. M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell (6.28) Paleta de ferro fixada a l’extrem de l’agullada que serveix per a netejar la rella de l’arada quan s’hi adhereix terra.
6. Em llavaré les mans amb aigua i sabó (6.29)
7. és l’hora violenta, per fi, de la saó (6.67)
8. (O de seure’s a un còdol i callar ja de tot?) (6.73)
9. d’anar a rebolcons entre abraços i arraps (9.17)
10. El naixement d’un fill, el poal ple de sang (10.34)
11. l’expose dins el plat en tongades incitants (16. 9)
12 sota l’albercoquer puja l’aigua la sínia (22.10)
13. entrava els feixos de pinassa (22.35)
14. no li podia regalar altra cosa que una dècima, / o el furt breu d’un gesmil
(25.46-47)

15.Algunes paraules de les que apareixen en els poemes d’Estellés són exclusivament
valencianes. Cerqueu-ne el significat mitjançant el diccionari:
tomellos (2.92), llimera (3.15), alcavor (6.26),
algeps (12.20), safa (15.15), llima (22.6), gesmils (24.46).

En atenció a la seva intenció transgressora, Vicent Andrés Estellés incorpora a la seva
poesia paraules pròpies dels registres col•loquials de la llengua, ja sigui en atenció a la
seva incorrecció gramatical, ja per tractar-se de vulgarismes o de camps semàntics, com
el sexual, proscrits dels registres més formals. A continuació, substituïu les paraules
remarcades per unes altres que no contravinguin la normativa o que corresponguin a
registres lingüístics més formals:
1. blanca de carns i freda d’entrecuix (5.8)
2.Tinc que posar-me a escriure't, car no hi ha altre remei (6.13)
3. Dec d'escriure un poema a Sant Vicent Ferrer. (6.15)
4. Dóna’m lluita, car jo posaré el demés (6.39)
5. S’escolta la campana. (10.41)
6. cloc els ulls i me’l fot (16.20)
7. Es pixa un gos en la teua sabata (20.8)
8. A l’extrem del llarg fil amb cagades de mosques (25.56)



17)En contrast amb la base popular i col•loquial del seu llenguatge poètic, Estellés també
incorpora molts cultismes exclusius del registre literari, a causa de la seva rica cultura
literària . En els versos següents, substituïu els cultismes remarcats per paraules corrents, tot
respectant el sentit de la frase:
1. trèmulament oferta / a la follia immensa de la vespra (1,14-15)
2. I peixos diminuts o dagues invisibles (1.39)
3. ...i vaig plorar / allí, a la voravia, i tots passaven (2, 76-77)
4. que agafen el tramvia i ploren, cada jorn (6.59)
5. Es desperta Ausiàs March en el vas del carner (7.43)
6. sospesant-los els pits, colpejant-los les natges (15.14)
7. just al moment de la seua puixança (23.5)
8. ple de besades i de nafres (25.72)

avui.cat

ausiàs march

poema ausiàs march

PREN-ME ENAIXÍ COM AL PATRÓ QUE EN PLATJA...


Pren-me enaixí com al patró que en platja
té sa gran nau e pensa haver castell:
veent lo cel esser molt clar e bell,
creu fermament d’una àncora assats haja.
E sent venir sobtós un temporal
de tempestat e temps incomportable;
lleva son jui: que si molt és durable,
cercar los ports més que aturar li val.

Moltes veus és que el vent és fortunal,
tant que no pot surtir sens lo contrari,
e cella clau qui us tanca dins l’armari
no pot obrir aquell mateix portal.
Així m’ha pres, trobant-me anamorat
per sobresalt qui em ve de vós, ma aimia:
del no amar, desalt ne té la via,
mas un sol pas meu no hi serà trobat.

Menys que lo peix és en lo bosc trobat
e los lleons dins l’aigua han llur sojorn,
la mia amor per null temps pendrà torn,
sol coneixent que de mi us doneu grat.
E fiu de vós que em sabreu bé conéixer
e, conegut, no em serà mal graïda
tota dolor havent per vós sentida:
lladoncs veureu les flames d’amor créixer.

Si mon voler he dat mal a paréixer,
creeu de cert que vera amor no em lluny:
pus que lo sol és cald al mes de juny
ard mon cor flac, sens algun grat meréixer.
Altre sens mi d’açò mereix la colpa:
vullau-li mal com tan humil servent
vos té secret per son defalliment.
Cest és amor, que mi, amant, encolpa.

Ma volentat ab la raó s’envolpa
e fan acord la qualitat seguint,
tals actes fent que al cos és defallint
en poc de temps una gran part de polpa:
lo poc dormir magresa al cos m’acosta;
dobla’m l’enginy per contemplar amor:
lo cos molt gras, trobant-se dormidor,
no pot dar pas en aquesta aspra costa.

Plena de seny, donau-me una crosta
del vostre pa, qui em lleve l’amargor:
de tot menjar m’ha pres gran dessabor
sinó d’aquell qui molta amor me costa.

poema ausiàs march

AIXÍ COM CELL QUI EN LO SOMNI ES DELITA...


Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.

Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.

Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.

Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.

Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.

Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.

transició

La transició de la dictadura a la democràcia va significar per a Catalunya la reconstrucció i normalització cultural, política i social del país, després de les privacions de la llarga dictadura franquista.

La recuperació de la democràcia a l'Estat espanyol va obrir les portes al restabliment de l'autogovern català, abolit per Franco. El primer pas va ser la restauració de la Generalitat de Catalunya, amb la formació d'un govern provisional dirigit pel president Josep Tarradellas l'any 1977.

La Constitució espanyola de 1978 contemplava el desplegament d'un règim autonòmic, al que es van acollir primer les nacionalitats històriques i després la resta.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 va ser la base legal que va permetre de recuperar les institucions d'autogovern catalanes.

Les eleccions al Parlament de Catalunya de març de 1980, van inaugurar aquesta nova etapa d'autonomia política i a partir de llavors es va encetar un període llarg i estable per a Catalunya, que ha estat liderat políticament per la coalició Convergència i Unió i el seu líder, Jordi Pujol.
Tot i les limitacions de l'autonomia, i els enfrontaments, a vegades aspres, amb el Govern central, el Parlament de Catalunya ha pogut tirar endavant una important tasca legislativa en diferents àmbits.
En aquest marc, la societat catalana ha avançat en un procés de catalanització i ha viscut grans transformacions, com les derivades de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 1992.

Tanmateix, la política catalana ha tingut, al llarg de tot el període, una gran repercussió en la política general espanyola, jugant un paper clau en els moments en què el Govern central de torn no tenia la majoria absoluta per a governar.

La transició ens ha dut a una situació similar a la que es tenia en la Segona República, però no per a tothom és una situació satisfactòria. L'encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol segueix essent una assignatura pendent. I per a molts, seguim estant en transició...

franquisme

En primer lloc s'ha de tenir present que el Franquisme no fou una ideologia en si mateixa. Franco no va ser mai cap ideòleg ni cap intel·lectual com sí ho van ser Mussolini i Hitler. L'ideòleg del feixisme espanyol va ser José Antonio Primo de Rivera. El Franquisme es basava en la ideologia dels seus partidaris, que són els que van recolzar l'alçament militar del 18 de juliol de 1936 (el "glorioso alzamiento nacional"). Es caracteritza així pel pluralisme dins les forces polítiques del règim, on Franco era el moderador, situant-se així per sobre d'aquestes. Això explica la longevitat del règim i el lideratge indiscutible del Generalísimo. A més, cal tenir en compte el gran pragmatisme de Franco, que va anar variant ideològicament el règim i es va anar adaptant a les circumstàncies internes i internacionals de cada moment. Així, fins els anys 50 serà un règim de tipus feixista en sentit estricte, després anirà variant sense perdre el seu autoritarisme i els principis ideològics més significatius.

El Franquisme fou un règim polític autoritari. Neix d'una victòria militar a diferència dels altres règims similars, que neixen amb suport popular o per via electoral. És significatiu que Franco va al·ludir sempre a la "victòria" fins els anys 60, quan va canviar el seu discurs per parlar de "pau". Ell havia donat a Espanya la pau que per culpa dels règims liberals no havia tingut en tot el segle XIX i el que es portava del XX. A més, va ser un règim militarista on les decisions es prenien seguint el model de jerarquia militar. L'exèrcit era així una institució fonamental, que va estar sempre present en major o menor mesura en els governs de Franco.

A més és una dictadura en sentit estricte, on Franco té totes les atribucions de govern i controla tots els ressorts de l'Estat: cap d'estat, de govern, del partit únic i de l'exèrcit. Cal fer esment que això no succeïa a l'Itàlia feixista, on hi havia un rei que era cap d'estat i el consell nacional feixista va arribar a destituir Mussolini com a cap del govern el 1943. S’ha d'afegir a tot això el fet que les corts franquistes no tenien iniciativa legislativa. Així, Franco sostentà tant el poder executiu com el legislatiu, trencant-se el principi de separació de poders de la democràcia. Tot això fa que sigui un règim molt personalista, que va resistir estable durant gairebé 40 anys sense problemes, però no va sobreviure a la mort del dictador.

Tampoc hi havia sistemes representatius. Existia un únic partit denominat Movimiento Nacional, que estava format per la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A aquest partit havien de pertànyer obligatòriament tots els funcionaris que, a més, havien de jurar els "Principios Fundamentales del Movimiento" recollits en les Lleis Fonamentals, que establien l'organització política de l'estat, formant un símil de constitució. Espanya es definia com a democràcia orgànica. Aquest sistema suposava negar els drets polítics individuals i deixar la representativitat popular de forma indirecta en mans d'organismes (sindicat vertical, caps de família o municipis). A més, una part de les corts (mancades d'iniciativa legislativa) era designada directament per Franco i d'altres hi eren per dret propi (alguns alts càrrecs militars i eclesiàstics). Aquest sistema pretenia mostrar a la comunitat internacional la il·lusió que a l'Espanya franquista hi havia algun tipus de democràcia.

L’estat franquista fou capitalista, però amb gran intervencionisme econòmic per part de l'Estat, el qual intentà millorar l'economia mitjançant els successius Planes de Desarrollo. La propietat privada era un dret reconegut, però la nació estava per sobre dels interessos individuals. Aquest sistema és propi dels règims de tipus feixista i revestia de progressisme social un règim autoritari i què, per molt intervencionista i controlador que fos, sempre deixava els empresaris i terratinents per sobre dels treballadors en les negociacions. El control de les relacions laborals l'exercia el sindicat vertical i les vagues eren considerades subversives i estaven prohibides. Durant els anys 50 i més als 60 Franco ha d'anar suavitzant l'intervencionisme del règim per sortir de la crisi econòmica i assegurar-se el recolzament i les inversions dels aliats occidentals. L’intervencionisme estatal es va traduir arran del creixement econòmic del "desarrollismo" en gran corrupció política.

També s’ha de destacar el paper que va tenir l'Església catòlica, que fou un dels grans baluards del Franquisme, amb alguna excepció com el cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer, que va morir en l'exili. Aquesta s’havia sentit atacada per la República i Franco es presentava com l'home escollit per Déu per salvar la pàtria. L’Església va recolzar aquesta tesi i Franco li va concedir molts privilegis en el Concordat del 1953: benestar econòmic, poder social, un fur específic pel qual el clergat era jutjat de forma diferent, el matrimoni canònic era l'únic permès, ensenyament de la doctrina als centres d'educació, manca de censura en les seves publicacions... Amb tot, els anys 60 l'església catòlica española viu un profund procés de renovació arran del Concili Vaticà II. Apareixen nous capellans joves que no han viscut la Guerra Civil i la postguerra, amb actitud crítica al règim tant des del punt de vista social com polític. A més, l'Església basca serà sempre pròxima al nacionalisme i també serà crítica amb la dictadura. Així, es van produint canvis en part de l'Església que el Generalísimo mai va entendre i que es van fer evidents quan el 1975, un Franco malalt va fer les seves últimes execucions procés de Burgos i el Papa les va condemnar públicament.

En darrer lloc cal parlar dels recolzaments socials del règim. Primerament són els que havien recolzat el cop d'estat de 1936: els grans terratinents i burgesos industrials i financers (la burgesia catalana i la basca van ser favorables al règim), bona part de la petita burgesia i la pagesia influïda per l'Església catòlica. A més, s’ha d'afegir que la naixent classe mitjana dels anys 60 serà propera al règim, ja què es beneficien del “miracle econòmic” del "desarrollismo". Així, no posen problemes a la manca de llibertat pública a canvi de la prosperitat econòmica i la "pau" que la dictadura s'atribuïa. S’ha de tenir en compte l'ús de l'aparell propagandístic franquista, que difonia la ideologia del règim entre les classes populars, la censura i el control de l'ensenyament, que no només difonia l'ideari franquista, sinó que feia que les noves generacions estiguessin mancades de consciència política crítica, fet que s'ha denominat franquisme sociològic o majoria silenciosa.

biografia vicents andrés estellés

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners. Quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i el record que en tenia d'aquesta no era excessivament dolent. Durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.

Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.

El 1942, amb divuit anys, va publicar el seu primer article al diari "Jornada", i a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursar la carrera com a becat; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, on feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.

El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, " La Primera Soledad" i " La Nit", "inspirats en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]

Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.

En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.

Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter costumista, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.

A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del simbolisme per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals simbolistes –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.

L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del modernisme (sense abandonar del tot el costumisme vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat regeneracionista (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut esteticista(simbolista per la concepció simbòlica dels personatges i decadentista per la visió del món que se’n desprèn).

Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes esteticistes i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més realista –amb l’inevitable regust comunista–, alguna d’escadussera de ressò regeneracionista com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el costumisme sense pal·liatius.

L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al noucentisme, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.


A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:
1.Art Total A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.5
2.esteticisme B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.4
3.regeneracionisme C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat. 2
4.simbolisme D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).1
5.decadentisme E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.3

"No hi havia a València dos amants com nosaltres.



Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentmen besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.



No hi havia a València dos amants com nosaltres,

Els Amants-Vicent Andrés Estellés

noucentisme

per saver mes d´aquet tema cliqueu aqui

joan salvat papasseit

joan papasseit

joan salvat papasseiUna infància difícil Fill de Joan Salvat Solanas, nascut al Pla de Santa Maria, i Elvira Papasseit Orovitx, de Miravet. El 1901,

Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - Barcelona, 7 d'agost de 1924) va ser un escriptor barceloní d'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d'Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en castellà i català simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repós deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.

A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes. Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle XX i el seu recull de poemes El poema de La rosa als llavis és de lectura obligada a l'ensenyament secundari de Catalunya.

Una infància difícil

Fill de Joan Salvat Solanas, nascut al Pla de Santa Maria, i Elvira Papasseit Orovitx, de Miravet. El 1901, amb set anys, va haver d'afrontar la mort accidental del seu pare, fogoner embarcat en el Montevideo de la Companyia Transatlàntica. La vídua va ingressar Joan i el seu germà a l'Asilo Naval. A causa d'això, tret d'una breu estada als salesians, el futur escriptor mai no va anar a escola, aprenent a llegir i escriure a batzegades.^[1] Des de molt jove va haver de treballar en oficis com aprenent d'adroguer o tallista d'escultura religiosa.^[2] Arran d'aquesta darrera feina va començar a assistir a classes a la Llotja, però l'afició no va durar:

Des del 1919 fou un escriptor totalment en català.

Morí de tuberculosi als trenta anys. Sota el seu coixí van trobar una sèrie de poemes inèdits que van ser ordenats per Agustí Esclasans i publicats pel promotor artístic Joan Merli el 1925 sota el títol Óssa Menor^[5].

Optimista fins al darrer moment, Salvat gairebé no transmet als poemes el seu delicat estat de salut. La seva conval·lescència es va deixar entreveure en comptades ocasions, a «Tot l'enyor de demà» (de L'irradiador del Port i les gavines), que tracta el tema del malalt que té ganes de llevar-se, i «L'ofici que més m'agrada» (d'Óssa Menor), on, impedit per al treball físic, exposa la bellesa de cinc oficis. L'única ocasió en la qual tracta directament el tema de la mort és al poema Missenyora la Mort, publicat a La Columna de Foc el 1919.

Avantguardisme i acadèmia

Fou un dels principals poetes de la literatura d'avantguarda. Va ser influït pels cal·ligrames d'Apollinaire i pel futurisme de Marinetti, notablement en els seus primers llibres, on és palesa l'atracció que en els futuristes provocaven els invents: el telègraf, les ones hertzianes, el tramvia, etcètera.

Desenvolupà una línia lírica que l'acosta a la poesia popular -la cançó- i a l'evolució que va portar a terme part del moviment noucentista, amb el qual manté més relacions que les esperades. Tot i que va començar com a poeta avantguardista, escrivint cal·ligrames, finalment deriva cap a formes clàssiques.

La trajectòria de Joan Salvat-Papasseit convida a especular cap a on hagués evolucionat el seu estil. De manera significativa, la seva obra pòstuma Óssa Menor duia el subtítol Fi dels poemes d'avantguarda.

Salvat-Papasseit va partir de la seva realitat quotidiana i de les novetats que li arribaven a través de la premsa o de cartes per a elaborar tant els seus escrits en prosa com bona part de la seva poesia. "Sóc, com home de lletres, d'imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he vist o viscut", va escriure ^[6]. A aquests elements quotidians hi aplicava la seva sensibilitat i passió, destacant detalls i situacions que convertien un instant en una vivència única i especial. "Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.", afirma en el mateix escrit ^[6].

El tractament de l'amor i l'erotisme és un tret distinctiu de la poesia de Salvat-Papasseit. El llibre El poema de La rosa als llavis ha estat qualificat com un dels millors poemes eròtics de la literatura europea. Joan Salvat-Papasseit és potser el poeta que ha tractat el sexe i l'erotisme d'una manera més neta.

El mar, el port, el mariner, el pirata i l'ambient mariner formen una línia temàtica marcada per un esperit nòmada i aventurer. Bona part de la seva vida va transcórrer prop del mar, concretament prop del Port de Barcelona. També va marcar-lo la figura del seu pare, mariner mort en alta mar.

Va mostrar un gran amor i respecte als infants, en els quals veia les esperances d'un futur millor. Va lloar la nova generació de pedagogs, l'expansió de l'escola pública en català i els artistes que treballaven per als nens. La major part de relats i poemes relacionats amb aquest tema van ser publicats a la revista infantil La Mainada el 1921. També s'han conservat desenes de postals que va escriure a les seves filles Salomé i Núria des de les seves estades a diversos ambulatoris.

Joan Salvat va ser una persona d'opinions polítiques i ideològiques marcades, tot i que canviants i fins i tot contradictòries ^[3]. Durant un temps va militar en les files socialistes, tot i que el seu tarannà individualista i el sistemàtic rebuig a programes polítics el va moure a posicions anarquistes. De tota manera Joan Salvat no va tenir ni va defensar mai una línia política unívoca, movent-se entre el cristianisme, el socialisme, l'anarquisme i el catalanisme separatista ^[7] durant diferent èpoques.

Un element ideològic comú al llarg de la seva vida va ser la defensa de l'educació i la cultura com a eines bàsiques de revolta i emancipació, ja fos nacional o de classe. En el centre de les seves crítiques van estar tant els repressors de la cultura com aquells que la ignoraven. Els seus escrits més viscerals contra Espanya es van basar en els atacs contra la cultura i l'exaltació de la incultura, del flamenquisme, que, al seu entendre, promovia la classe governant espanyola.

Poemes recitats

El primer poema enregistrat del qual hom té constància és Nadal, recitat per Rafael Vidal i Folch a Antologia poètica de Nadal el 1963.

El 1964 Josep Palau i Fabre i Jordi Sarsanedas van publicar el disc Joan Salvat-Papasseit, poemes, on recullen deu poesies la majoria de les quals serien musicalitzades en els anys següents pels impulsors de la Nova Cançó: Res no és mesquí, Tot l'enyor de demà, Nadal, Nocturn, Perquè has vingut, Nocturn per a acordió, Si anessis lluny, Omega, Pantalons llargs i L'ofici que més m'agrada.

Núria Espert va enregistrar L'ofici que més m'agrada al disc Poetes catalans contemporanis (1966) i Nocturn per a acordió a Els poetes expliquen la Catalunya moderna (1967).

Tres dècades més tard, el 1998, va ser publicada una altra monografia de poemes recitats, amb format de llibre i CD: Pesombra (Poemes d'amor, passió i mort), de Sílvia Brossa, Óscar Rabadán, Mercè Recacha i Lluís Soler.

[edita] Poemes musicats

Molts dels seus poemes han estat musicats, començant per les primeres composicions d'Eduard Toldrà i arribant a la popularitat amb els autors de la Nova Cançó als anys 60 i 70^[8].

Eduard Toldrà va ser el primer músic i compositor que va posar música als poemes de Salvat-Papasseit. El 1927 va guanyar el premi Concepció Rabell amb un recull de poemes musicats de diversos autors catalans que incloia Platxèria. Aquesta versió va ser enregistrada per Manuel Ausensi dins Canciones catalanas (1957) i ha estat gravada posteriorment per les sopranos Montserrat Caballé (Eduard Toldrà, 1963 i Montserrat Caballé a la Unesco, 1982) i Carme Bustamante (Orquestra de cambra de l'Empordà, 1990).

El 1936 Toldrà obtingué el premi Isaac Albèniz, instituït per la Generalitat de Catalunya, per La rosa als llavis, recull de sis poemes que dedicà a la soprano Conxita Badia. Els poemes seleccionats van ser Si anessis lluny, Mocador d'olor, I el seu esguard, I el vent deixava, Seré a ta cambra, amiga i Visca l'amor. L'obra musical hagué d'esperar onze anys a ser estrenada, fins que Conxita Badia no tornà de l'exili. Montserrat Caballé va publicar el recull en el mencionat disc Eduard Toldrà (1963).

Al principi de la Nova Cançó, Martí Llauradó i Rafael Subirachs van musicar poemes seus. El 1968, Guillermina Motta inclou dos poemes seus (Visca l'amor i Mester d'amor) en el disc Visca l'amor.

El 1975 Ovidi Montllor li va dedicar el disc Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor.

El 1977 Joan Manuel Serrat va editar el disc Res no és mesquí, on musicava un recull de poemes i incloïa temes ja musicats per Martí Llauradó, Rafael Subirachs i Guillermina Motta. També li dedicà la Cançó per a Joan Salvat-Papasseit, on mesclava textos propis amb els del poeta: "I no sóc modest i estic enamorat d'aquests ulls meus petits..." El tema més reeixit és Res no és mesquí, que dóna nom a l'àlbum. El 1996, el mateix Serrat, recull poemes de Salvat, musicats pels cantants esmentats anteriorment, en el disc Banda sonora d'un temps, d'un país.

Lluís Llach va posar música al poema La casa que vull en el seu disc I si canto trist... (1974). Aquesta cançó va ser recollida en el recital Poetes, enregistrat en CD/DVD el 2004, on el cantautor feia un repàs dels poetes catalans que havien marcat la seva carrera.

Altres veus populars que han enregistrat poemes recitats o cantats de Salvat-Papasseit són Maria del Mar Bonet, Loquillo, Feliu Ventura, Toti Soler i Josep Tero, entre d'altres.

Poesia

• Poemes en ondes hertzianes (1919)
• L'irradiador del Port i les gavines (1921)
• Les conspiracions (1922)
• La gesta dels estels (1922)
• El poema de La rosa als llavis (1923)
• Óssa Menor (1925, edició pòstuma)

Prosa

• Glosas de un socialista (1916)
• Humo de fábrica (1918)
• Concepte del Poeta (1919)
• Contra els poetes amb minúscula - Primer manifest català futurista (1920)
• Pròleg de La Batalla, llibre de Daniel Cardona i Civit (1923)
• Notes biogràfiques (1934, edició pòstuma)

Poema La Vaca Ciega de Joan Maragall

En los troncos topando de cabeza,
hacia el agua avanzando vagorosa,
del todo sola va la vaca. Es ciega.
De una pedrada harto certera un ojo
le ha deshecho el boyero, y en el otro
se le ha puesto una tela. La vaca es ciega.
Va a abrevarse a la fuente que solía,
mas no cual otras veces con firmeza,
ni con sus compañeras, sino sola.
Sus hermanas por lomas y cañadas,
por silencio de prados y riberas,
hacen sonar la esquila mientras pastan
hierba fresca al azar. Ella caería.
Topa de morro en la gastada pila,
afrentada se arredra, pero torna,
dobla la frente al agua y bebe en calma.
Poco y casi sin sed; después levanta
al cielo enorme la testuz cornuda
con gesto de tragedia; parpadea
sobre las muertas niñas, y se vuelve,
bajo el ardiente sol, de lumbre huérfana,
por sendas que no olvida, vacilando,
blandiendo en languidez la larga cola.

Versión de Miguel de Unamuno

Poema La Afanada de Josep Carner

Oh, mujer que andas sólo por atajos,
veredas que parecen secretos campesinos;
oh, nunca deseada a plena luz del día;
tu labor, qué afanosa; de luto es tu vestido.

Bordeas, recatada, los surcos campesinos.
El aire es denso. Ningún rumor produce la alborada.
Si la alondra tardase, tu corazón se ahogaría.
Pero no vuelves la vista para contemplar el vuelo.

Pasas, ligera, cuando el camino lo permite.
¿Vas -tu única diversión- hacia la ermita vieja
-tres horas de camino-, a ver a algún sobrino enfermo?

Amada nunca fuiste, ni adolescente o libre.
Si inclinas la cabeza, de alegría o tristeza,
el rostro te ilumina la luz del delantal.

Versión de José Corredor-Matheos
“Ocho siglos de poesía catalana”, Editorial Alianza

mancomunitat

Josep carner

josep carner

Josep Carner i Puig-Oriol (Pere de Maldar) (Barcelona, el 9 de febrer de 1884 - Brussel·les, el 4 de juny de 1970), fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme.

Resum biogràfic

En 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme. Es llicencià en Dret i Filosofia. En aquesta època col·laborà a Montserrat i L'Atlàntida, entre d'altres revistes. Dirigí de fet Catalunya2 (1903-1905), Empori (1907-1908) i Catalunya (1913- 1914). El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i col·laborà amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua.

A principis de segle XX s'incorporà a La Veu de Catalunya, i hi escrigué fins al 1928. El 1915 es casà amb la xilena Carmen de Ossa ( -Líban, 1935), amb qui tingué dos fills: Anna Maria i Josep.

Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Després de la mort d'aquest, el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular, i al març del 1921, ingressa a la carrera diplomàtica, i marxa de Catalunya cap a Gènova per instal·lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya. Va exercir càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil espanyola va ser un dels pocs diplomàtics que es mantingué fidel a la República. A causa d'aquest fet i del manteniment de les seves fermes conviccions catalanistes i democràtiques, el 1939 el seu allunyament de Catalunya esdevingué forçat i no hi va tornar a residir mai més.

Es casà amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet en segones núpcies i emprengué el camí de l'exili, primer a Mèxic (1939 al 1945), on fou professor al Colegio de México, i després a Bèlgica on morí l'any 1970, poc després d'un breu (i sembla que no gaire conscient) retorn a Catalunya.

Obra poètica

Si es coneix Josep Carner com el príncep dels poetes és perquè, amb la seva obra poètica, va situar la poesia catalana a l'alçada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles d'abandonament del català com a llengua de cultura l'havien forçada, envigorint les troballes dels seus mestres anteriors (especialment, Jacint Verdaguer, Joan Maragall i els poetes de l'Escola Mallorquina) i aportant-hi la gràcia del seu inconfusible estil. En les seves poesies uneix la tradició literària europea des de la clàssica de Francesco Petrarca fins a la pròpia catalana passant per l'obra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del XVIII, una tradició filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal que amoroseix amb components de delectada contemplació i distanciada ironia un pensament d'humilitat franciscana i d'inconfessat escepticisme quant a la condició humana.

D'acord amb la relació establerta per Jaume Coll ^[1], el corpus dels llibres de poesia de Josep Carner està constituït per:

• Llibre dels poetas (1904)
• Corones (1904)
• Primer llibre de sonets (1905)
• Els fruits saborosos (1906)
• Segon llibre de sonets (1907)
• La malvestat d'Oriana (1910)
• Verger de les galanies (1911)
• Les monjoies (1912)
• Auques i ventalls (1914)
• La paraula en el vent (1914)
• Bella terra, bella gent (1918)
• L'oreig entre les canyes (1920)
• La inútil ofrena (1924)
• El cor quiet (1925)
• Sons de lira i flabiol (1927)
• Els fruits saborosos (1928)
• El veire encantat (1933)
• Auques i ventalls (1935)
• La primavera al poblet (1935)
• Lluna i llanterna (1935)
• Bella terra, bella gent (1936)
• Nabi (1941)
• Tres diumenges (1946)
• Paliers (1950)
• Llunyania (1952)
• Arbres (1953)
• Obres completes Poesia, 1957)(recull). Dins Poesia hi ha una secció que pot ser considerada un llibre nou: es tracta d'Absència i els temes recurrents hi són l'exili i la pàtria.
• Lligam (1961)
• Museu zoològic (1963)
• Bestiari (1964)
• Encís de Provença (1966)
• El tomb de l'any (1966)

Teatre

• El giravolt de maig (1928)
• El Ben Cofat i l'Altre (1951)
• Cop de vent (1966)

Prosa

• L'idil·li dels nyanyos (1903)
• Les planetes del verdum (1918)
• Les bonhomies (1925)
• Tres estels i un ròssec (1927)