franquisme

En primer lloc s'ha de tenir present que el Franquisme no fou una ideologia en si mateixa. Franco no va ser mai cap ideòleg ni cap intel·lectual com sí ho van ser Mussolini i Hitler. L'ideòleg del feixisme espanyol va ser José Antonio Primo de Rivera. El Franquisme es basava en la ideologia dels seus partidaris, que són els que van recolzar l'alçament militar del 18 de juliol de 1936 (el "glorioso alzamiento nacional"). Es caracteritza així pel pluralisme dins les forces polítiques del règim, on Franco era el moderador, situant-se així per sobre d'aquestes. Això explica la longevitat del règim i el lideratge indiscutible del Generalísimo. A més, cal tenir en compte el gran pragmatisme de Franco, que va anar variant ideològicament el règim i es va anar adaptant a les circumstàncies internes i internacionals de cada moment. Així, fins els anys 50 serà un règim de tipus feixista en sentit estricte, després anirà variant sense perdre el seu autoritarisme i els principis ideològics més significatius.

El Franquisme fou un règim polític autoritari. Neix d'una victòria militar a diferència dels altres règims similars, que neixen amb suport popular o per via electoral. És significatiu que Franco va al·ludir sempre a la "victòria" fins els anys 60, quan va canviar el seu discurs per parlar de "pau". Ell havia donat a Espanya la pau que per culpa dels règims liberals no havia tingut en tot el segle XIX i el que es portava del XX. A més, va ser un règim militarista on les decisions es prenien seguint el model de jerarquia militar. L'exèrcit era així una institució fonamental, que va estar sempre present en major o menor mesura en els governs de Franco.

A més és una dictadura en sentit estricte, on Franco té totes les atribucions de govern i controla tots els ressorts de l'Estat: cap d'estat, de govern, del partit únic i de l'exèrcit. Cal fer esment que això no succeïa a l'Itàlia feixista, on hi havia un rei que era cap d'estat i el consell nacional feixista va arribar a destituir Mussolini com a cap del govern el 1943. S’ha d'afegir a tot això el fet que les corts franquistes no tenien iniciativa legislativa. Així, Franco sostentà tant el poder executiu com el legislatiu, trencant-se el principi de separació de poders de la democràcia. Tot això fa que sigui un règim molt personalista, que va resistir estable durant gairebé 40 anys sense problemes, però no va sobreviure a la mort del dictador.

Tampoc hi havia sistemes representatius. Existia un únic partit denominat Movimiento Nacional, que estava format per la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A aquest partit havien de pertànyer obligatòriament tots els funcionaris que, a més, havien de jurar els "Principios Fundamentales del Movimiento" recollits en les Lleis Fonamentals, que establien l'organització política de l'estat, formant un símil de constitució. Espanya es definia com a democràcia orgànica. Aquest sistema suposava negar els drets polítics individuals i deixar la representativitat popular de forma indirecta en mans d'organismes (sindicat vertical, caps de família o municipis). A més, una part de les corts (mancades d'iniciativa legislativa) era designada directament per Franco i d'altres hi eren per dret propi (alguns alts càrrecs militars i eclesiàstics). Aquest sistema pretenia mostrar a la comunitat internacional la il·lusió que a l'Espanya franquista hi havia algun tipus de democràcia.

L’estat franquista fou capitalista, però amb gran intervencionisme econòmic per part de l'Estat, el qual intentà millorar l'economia mitjançant els successius Planes de Desarrollo. La propietat privada era un dret reconegut, però la nació estava per sobre dels interessos individuals. Aquest sistema és propi dels règims de tipus feixista i revestia de progressisme social un règim autoritari i què, per molt intervencionista i controlador que fos, sempre deixava els empresaris i terratinents per sobre dels treballadors en les negociacions. El control de les relacions laborals l'exercia el sindicat vertical i les vagues eren considerades subversives i estaven prohibides. Durant els anys 50 i més als 60 Franco ha d'anar suavitzant l'intervencionisme del règim per sortir de la crisi econòmica i assegurar-se el recolzament i les inversions dels aliats occidentals. L’intervencionisme estatal es va traduir arran del creixement econòmic del "desarrollismo" en gran corrupció política.

També s’ha de destacar el paper que va tenir l'Església catòlica, que fou un dels grans baluards del Franquisme, amb alguna excepció com el cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer, que va morir en l'exili. Aquesta s’havia sentit atacada per la República i Franco es presentava com l'home escollit per Déu per salvar la pàtria. L’Església va recolzar aquesta tesi i Franco li va concedir molts privilegis en el Concordat del 1953: benestar econòmic, poder social, un fur específic pel qual el clergat era jutjat de forma diferent, el matrimoni canònic era l'únic permès, ensenyament de la doctrina als centres d'educació, manca de censura en les seves publicacions... Amb tot, els anys 60 l'església catòlica española viu un profund procés de renovació arran del Concili Vaticà II. Apareixen nous capellans joves que no han viscut la Guerra Civil i la postguerra, amb actitud crítica al règim tant des del punt de vista social com polític. A més, l'Església basca serà sempre pròxima al nacionalisme i també serà crítica amb la dictadura. Així, es van produint canvis en part de l'Església que el Generalísimo mai va entendre i que es van fer evidents quan el 1975, un Franco malalt va fer les seves últimes execucions procés de Burgos i el Papa les va condemnar públicament.

En darrer lloc cal parlar dels recolzaments socials del règim. Primerament són els que havien recolzat el cop d'estat de 1936: els grans terratinents i burgesos industrials i financers (la burgesia catalana i la basca van ser favorables al règim), bona part de la petita burgesia i la pagesia influïda per l'Església catòlica. A més, s’ha d'afegir que la naixent classe mitjana dels anys 60 serà propera al règim, ja què es beneficien del “miracle econòmic” del "desarrollismo". Així, no posen problemes a la manca de llibertat pública a canvi de la prosperitat econòmica i la "pau" que la dictadura s'atribuïa. S’ha de tenir en compte l'ús de l'aparell propagandístic franquista, que difonia la ideologia del règim entre les classes populars, la censura i el control de l'ensenyament, que no només difonia l'ideari franquista, sinó que feia que les noves generacions estiguessin mancades de consciència política crítica, fet que s'ha denominat franquisme sociològic o majoria silenciosa.