Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife 1845 - Barcelona 1924) fou dramaturg i poeta.
Els seus pares eren Agustí Guimerà, vingut del Vendrell, i Margarita Jorge. El 1853, quan comptava amb només sis anys, la seva família es va traslladar de nou a Catalunya, concretament a El Vendrell, d'on era originari el seu pare. Després s'instal·laren a Barcelona.
Del 1859 al 1862 estigué estudiant al Col·legi de St. Antoni, on va començar a fer poesia, convertida en passió gràcies als Escolapis Ramon i Vidales, i començà a tenir freqüents reunions amb intel·lectuals com Francesc Matheu, Pere Aldavert i Francesc Ubach.
A Barcelona, ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista. Va unir-se al el grup La Jove Catalunya i la revista La Gramalla, començant a publicar poemes com El rei i el conseller. El 1871 fundà la revista La Renaixensa (més endavant convertida en diari), de la qual va arribar a ser director durant tres anys. El seu primer premi consistí en un accèssit als Jocs Florals de la capital catalana pel poema Indíbil i Mandoni. En l'edició de 1876 va obtenir la Flor Natural, amb Cleopatra, i l'any següent es va convertir en Mestre en Gai Saber en aconseguir la Flor Natural, la Viola d'or i argent i l'Englantina d'or, respectivament, per L'any mil, Romiatge i El darrer plany d'en Claris.
Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924). El 1882 s'adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català. Els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria.
L'any 1879 començà la seva carrera com a escriptor de tragèdies versificades, amb Gal·la Placídia, i l'any 83 amb Judith de Welp, seguides de El Fill del rei i Mar i Cel, aquesta última un èxit immediat i aclaparador a nivell europeu, amb traduccions a vuit llengües. Altres obres de l'autor van ser Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar. Va tenir l'honor de presidir els Jocs Florals de 1889.
La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes. La primera comprèn des de Gal·la Placídia fins a l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic. La segona etapa (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solucions de caràcter realista i social. La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus i, per l'altra, per retornar a les solucions de la primera etapa. La seva última etapa representa, definitivament, el retorn als temes i tècniques de la primera època, en un esforç per reviure els èxits de la joventut.
Enmig d'aquesta extensíssima obra, trobem peces com Rei i monjo, La boja, Jesús de Natzaret, Mossèn Janot, i una sèrie de drames realistes escrits a partir de 1900, com Arran da terra, La pecadora i Aigua que corre. En aquesta època les seves publicacions es van espaiant, però encara escriurà unes quantes obres (Sol, solet, L'aranya, La Santa Espina, Titaina i La reina jove entre altres). La seva obra Per dret diví va ser acabada el 1926 per en Lluís Vila.
La seva mort es va produir a les dotze i nou del divendres 18 de juliol de 1924 al Carrer Petritxol de Barcelona,[2] i va tenir un enterrament multitudinari. Les seves primeres obres són escrites en vers i amb una estructura de cinc actes. Més endavant són escrites en prosa i en tres actes.
Els seus pares eren Agustí Guimerà, vingut del Vendrell, i Margarita Jorge. El 1853, quan comptava amb només sis anys, la seva família es va traslladar de nou a Catalunya, concretament a El Vendrell, d'on era originari el seu pare. Després s'instal·laren a Barcelona.
Del 1859 al 1862 estigué estudiant al Col·legi de St. Antoni, on va començar a fer poesia, convertida en passió gràcies als Escolapis Ramon i Vidales, i començà a tenir freqüents reunions amb intel·lectuals com Francesc Matheu, Pere Aldavert i Francesc Ubach.
A Barcelona, ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista. Va unir-se al el grup La Jove Catalunya i la revista La Gramalla, començant a publicar poemes com El rei i el conseller. El 1871 fundà la revista La Renaixensa (més endavant convertida en diari), de la qual va arribar a ser director durant tres anys. El seu primer premi consistí en un accèssit als Jocs Florals de la capital catalana pel poema Indíbil i Mandoni. En l'edició de 1876 va obtenir la Flor Natural, amb Cleopatra, i l'any següent es va convertir en Mestre en Gai Saber en aconseguir la Flor Natural, la Viola d'or i argent i l'Englantina d'or, respectivament, per L'any mil, Romiatge i El darrer plany d'en Claris.
Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924). El 1882 s'adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català. Els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria.
L'any 1879 començà la seva carrera com a escriptor de tragèdies versificades, amb Gal·la Placídia, i l'any 83 amb Judith de Welp, seguides de El Fill del rei i Mar i Cel, aquesta última un èxit immediat i aclaparador a nivell europeu, amb traduccions a vuit llengües. Altres obres de l'autor van ser Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar. Va tenir l'honor de presidir els Jocs Florals de 1889.
La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes. La primera comprèn des de Gal·la Placídia fins a l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic. La segona etapa (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solucions de caràcter realista i social. La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus i, per l'altra, per retornar a les solucions de la primera etapa. La seva última etapa representa, definitivament, el retorn als temes i tècniques de la primera època, en un esforç per reviure els èxits de la joventut.
Enmig d'aquesta extensíssima obra, trobem peces com Rei i monjo, La boja, Jesús de Natzaret, Mossèn Janot, i una sèrie de drames realistes escrits a partir de 1900, com Arran da terra, La pecadora i Aigua que corre. En aquesta època les seves publicacions es van espaiant, però encara escriurà unes quantes obres (Sol, solet, L'aranya, La Santa Espina, Titaina i La reina jove entre altres). La seva obra Per dret diví va ser acabada el 1926 per en Lluís Vila.
La seva mort es va produir a les dotze i nou del divendres 18 de juliol de 1924 al Carrer Petritxol de Barcelona,[2] i va tenir un enterrament multitudinari. Les seves primeres obres són escrites en vers i amb una estructura de cinc actes. Més endavant són escrites en prosa i en tres actes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario